dijous, 11 de novembre del 2010
Així sou els i les que passeu per aquí
Que confessi, siusplau, el qui ens segueix des de UK, Canadà i Singapur. Ens té profundament intrigats...
Ah, i el casi empat Macintosh - Windows també m'encanta! :)
Excurisó a Bursa a lo "Pekín Express"
A l'edifici on viuen els nostres nous amics espanyols i les catalanes UPF (secta total) estaven rallats perquè opinaven que no es movien gaire. Normal, viuen a Taksim de manera que no necessiten moure's per gairebé res, i van entendre perquè no ho feien després de tot un dia de viatge.. Però bé, que vam decidir que podíem anar a Bursa, una ciutat just a l'altra banda del mar Màrmara, a unes 4 o 7 hores (depenen del tràfic) de Istanbul.
Justament per evitar el tràfic nosaltres vam decidir que hi anàvem amb ferri, i aquí comença l'aventura a lo Pekín Express (amb la petita diferència que aquí sí que teníem diners per pagar transports). De fet, allò va semblar més una gimcana de qui aconseguia agafar més transports en un dia. El tema va anar - resumint- així:
- Taxi: 5 del matí, ens despertem i agafem un taxista boig perquè ens porti a Kadikoy. Hauríem d'haver vist que el tema no anava bé quan va decidir que per agafar-nos millor que fer tota la volta pel carrer en direcció correcta va decidir fer mitja vola en contra direcció durant 25 metres... Pugem al taxi i ens posa música a tota castanya mentre balla - literalment - al son de la música amb el volant (i, per tant, amb el cotxe i tots a dins). Dentro video:
- 1r Ferri: Arribem a Kadikoy a la cerca del ferry desaparegut (havíem d'anar en una direcció que no havíem provat mai). Paguem per entrar a un conegut i després agafar un autobús fins on havíem d'anar fins que descobrim que el que volíem si que existeix i l'agafem fins a Yenikapi (port a Europa).
- 2n ferri: Arribem a Yenikapi i comprem el bitllet per anar a fins a Bursa. Pugem al Ferri més fashion q hem vist mai i fem una hora i mitja de viatge fins a on crèiem que era Bursa.
- Autobús: Arribem a un port - of course, veníem en ferri - fins que mirem a la guia i descobrim que Bursa no té mar. Llavors, on som? Encara no ho hem descobert, el tema es que veiem que tothom fa una cua per comprar un bitllet d’autobús i nosaltres, igual. Resulta que òbviament ens hem equivocat d'autobús i aquest no ens deixa a Bursa sinó a les afores, i per tan hem d'agafar...
- Metro (exterior, tipus tren): de la parada de l'autobús perduda en mig del no-res a Bursa ciutat. Aquí tot molt bé.
A Bursa, a més a més, es va inventar el Kepab, així que uns quans van decidir anar a dinar al restaurant on s'havia inventat. Us diré que un kebap aquí normalment val entre 3 i 5 TL (des de 1'5 a 3€), el d'aquell restaurant valia 20. 20 TL! Un escàndol. Total, q ens vam fer una foto a l'inventor del kepab i després van dinar a un lloc normal (alguns de nosaltres ja havíem dinat abans de fer la recerca de 3/4 del restaurant).
Com que havíem tardat 4 hores en arribar, vam decidir marxar a una hora decent per calcular bé la tornada. És a dir, al cap de 4 hores més d'haver arribat. El procés de tornada va ser el següent (es tracta que aneu sumant transports...):
- Metro-Tren de Bursa al final de la línia / estació perduda: Tot i que sabíem que existia un autobús que ens portava de la ciutat a l'estació del ferri (perquè l’havíem vist a l'anada tot i no haver-lo agafat perquè ens vam equivocar), no vam saber trobar la parada, així que vam decidir fer el recorregut invers però amb un trajecte d'autobús més curt i el de metro més llarg. Així que vam fer tot la línia de Metro fins arribar a una altra estació perduda.
- Autobús: Després de barallar-nos amb el conductor sobre quan valia l'autobús, el vam agafar perquè ens portés fins al ferri. No anava gaire ple però tots els seients estaven ocupats, així que una senyora gran amb vel ens va començar a dir que ens assentéssim pel terra. En aquestes que un senyor gran li diu que no, que el molestem (normal, érem 10 persones assegudes pel terra d'un autobús) i la senyora arre que arre que ens quedéssim allà. Així que allà estàvem, fent una carretera treta directament de "bajo el sol de la Toscana" asseguts al terra de l'autobús. Tan maja la senyora que al marxar li va regalar un collaret a una de les nostres companyes de viatge.
- 3r Ferri: Bursa - Yenikapi: ple - ple de boira però vam arribar bé. Un cop allà veiem que la cosa està xunga. La boira d'Istanbul no deixava veure més enllà de 2 metres per davant, però bueno, ens separem de la resta d'espanyols i Àsia (és a dir, nosaltres) se'n va a l'aventura.
- Tren: Agafem un tren fins a Emiönü (on s'agafen els ferris cap a Kadikoy, és a dir, casa). La imatge del tren apareixent entre la boira semblava treta directament d'una pel·lícula de por o una novel·la d'Agata Cristie, no m'hagués estranyat gens que haguéssim sentit un crit d'algú assassinat allà al mig... Total arribem a Eminönü i descobrim que... Els ferris estan tancats! Of course, amb la boira no es veia ni que hi hagués mar! De manera que preguntem a un taxista si ens pot portar a casa i ens diu que no, que el pont també està tancat (després vam descobrir que era mentida, però en aquell moment no hi havia gaires més opcions), de manera que decidit acoplar-nos a casa les catalanes a Europa (que ens trobaven a faltar després de 10 minuts sense veure'ns) a dormir perquè no podíem tornar a casa. Així que:
- Dolmus: cap a Taksim fins a l'edifici Erasmus, en el que vam dormir estupendament fins diumenge al matí, que la boira havia escampat i després de fer una mica de turisme vam poder tornar a casa! A continuació, la foto de la boira a Taksim, perquè us feu una idea normalment a darrera hi ha una estàtua enorme del Papà...
I això és l'explicació dels 9 transports que vam agafar en un dia. Però eh, recordar que Bursa és ben bonic! I que si mai hi voleu anar, amb un autobús directe també s'hi arriba, però està clar que no és ni la meitat d'entretingut!
Salutacions a tothom!
a.Kapadokya (after Kapadokya, una setmana tranquila)
[Això anava a ser un post explicant també la nostra aventura a Bursa, però després d'escriure-ho he vist que era molt llarg així que l'he divit en dos, perquè perdeu menys el temps]
Hola a tothom!
Sí, estem vius, però des que som sociables i tenim amics que no ens podem girar de feina i tot el dia fem plans, així que entre això, una mica d'estudi i tot molt a la turca no hi ha manera d'actualitzar.
Però aquí hi ha la Victòria, que com que no vol estudiar, actualitza.
La setmana passada, després de tornar del viatge a la Capadoccia, fam fer moltes coses! Entre d'altres, per exemple, anar a Bagdat Cadessi, que és el carrer més pijo de tot Istanbul! De sobte estàs per aquesta caòtica ciutat i et trobes un carrer amb botigues de Gucci, Louis Vuitton i Zara! Tot moníssim però caríssim, però bueno, va valdre la pena veure-ho.
També vam anar a fer-nos el permís de residència, però abans vam passar a dinar a la Universitat d'Istanbul (una pública que hi ha al centre de la part turística) on pots dinar per 0,75TL, és a dir, uns 40 cèntims d'Euro! La veritat és que l'experiència no té pèrdua... Entres en un passadís que és com un búnquer, hi ha pintades a les parets i els fluorescents pampalluguen. Llavors arribes al final i hi ha uns torniquets com els del metro i passes la targeta d'estudiant que et descompte el preu del dinar. Passes per un altre passadís-búnquer fins que et trobes amb una mena de taquilla (com les de comprar els bitllets de tren, però sense ser transparent) per sota la qual surten disparades les safates amb el menjar. I el resultat el veieu a continuació... No fa molt bona pinta, però el més espectacular de tot és que estava bo!
Després d'aquest fantàstic dinar vam anar a fer-nos el permís de residència, que consisteix en que li paguem una pasta al Govern Turc perquè ens faci una merda llibreteta escrita a màquina d'escriure segons la qual diu que podem entrar i sortir tantes vegades com vulguem. El que no sap és que no tenim cap intenció de sortir, pero bueno, es veu que sinó no ens deixaran. En fi, que la oficina d'estrangeria està al cul del món, òbviament ens vam perdre de camí allà i, un cop ho vam trobar - arribàvem una hora tard a la hora citada - no sabíem exactament si era allà perquè tothom ens parlava en truc tot i ser Estrangeria (que ve d'estranger, és a dir, que no és turc, és a dir, que no el parla! però això era massa perquè ho entenguessin ells). Lo dicho, que vam arribar una hora tard i encara ens vam haver d'esperar una hora i mitja més... Total perquè paguéssim i ens diguessin que havíem de tornar a buscar el permís dilluns. Òbviament no hi hem anat, perquè a la turca el permís no hi era ni en broma, provarem sort demà...
Fins una altra!
Hola a tothom!
Sí, estem vius, però des que som sociables i tenim amics que no ens podem girar de feina i tot el dia fem plans, així que entre això, una mica d'estudi i tot molt a la turca no hi ha manera d'actualitzar.
Però aquí hi ha la Victòria, que com que no vol estudiar, actualitza.
La setmana passada, després de tornar del viatge a la Capadoccia, fam fer moltes coses! Entre d'altres, per exemple, anar a Bagdat Cadessi, que és el carrer més pijo de tot Istanbul! De sobte estàs per aquesta caòtica ciutat i et trobes un carrer amb botigues de Gucci, Louis Vuitton i Zara! Tot moníssim però caríssim, però bueno, va valdre la pena veure-ho.
També vam anar a fer-nos el permís de residència, però abans vam passar a dinar a la Universitat d'Istanbul (una pública que hi ha al centre de la part turística) on pots dinar per 0,75TL, és a dir, uns 40 cèntims d'Euro! La veritat és que l'experiència no té pèrdua... Entres en un passadís que és com un búnquer, hi ha pintades a les parets i els fluorescents pampalluguen. Llavors arribes al final i hi ha uns torniquets com els del metro i passes la targeta d'estudiant que et descompte el preu del dinar. Passes per un altre passadís-búnquer fins que et trobes amb una mena de taquilla (com les de comprar els bitllets de tren, però sense ser transparent) per sota la qual surten disparades les safates amb el menjar. I el resultat el veieu a continuació... No fa molt bona pinta, però el més espectacular de tot és que estava bo!
Després d'aquest fantàstic dinar vam anar a fer-nos el permís de residència, que consisteix en que li paguem una pasta al Govern Turc perquè ens faci una merda llibreteta escrita a màquina d'escriure segons la qual diu que podem entrar i sortir tantes vegades com vulguem. El que no sap és que no tenim cap intenció de sortir, pero bueno, es veu que sinó no ens deixaran. En fi, que la oficina d'estrangeria està al cul del món, òbviament ens vam perdre de camí allà i, un cop ho vam trobar - arribàvem una hora tard a la hora citada - no sabíem exactament si era allà perquè tothom ens parlava en truc tot i ser Estrangeria (que ve d'estranger, és a dir, que no és turc, és a dir, que no el parla! però això era massa perquè ho entenguessin ells). Lo dicho, que vam arribar una hora tard i encara ens vam haver d'esperar una hora i mitja més... Total perquè paguéssim i ens diguessin que havíem de tornar a buscar el permís dilluns. Òbviament no hi hem anat, perquè a la turca el permís no hi era ni en broma, provarem sort demà...
Fins una altra!
dijous, 4 de novembre del 2010
Kapadokya trip
Hola holita vecinitos del continente de al ladoooo.
Fa moooolts dies que vam arribar de Capadòcia, però feia mandreta actualitzar... :)
Pel mig de Turquia molt i molt bé, molts erasmus, música de merda (la mescla turco-holandesa és fatal, musicalment són dos països horribles) i moltes hores d'autocar...
Divendres 29
Després de 10 hores de bus arribem al Flinstones Hotel a les 10 del matí. Ens instal·lem i anem a veure el Göreme Panorama, un mirador de tota la vida, vaja...
Després anem a la ciutat subterrànea de Derinkuyu. Una ciutat immensa sota terra amb sostres molt baixos.
Qui va decidir un bon dia viure sota terra?????
A dalt vam veure una església rodejada de gitanos que ens demanaven diners. Tot un clàssic si vius a Istambul.
De camí vam parar en un poble amb un magnífic castell al que la Victòria i jo no vam pujar perquè ens feia molta mandra.
A més, el nostre guia ens havia dit que no valia la pena. Pues no es por ir, pero ir pa ná, es tontería. Explica-li això a un guiri.
Tornem a l'hotel, comença a ploure molt, ens quedem a les fosques i intimem i aprofundim relacions socials entre vi, cervesa, cartes i tabla (backgammon) a les fosques. Ja sabem jugar a tabla!! Som taaaan autòctons!
Dissabte 30
Anem a una antiga ciutat (grega?) en ruïnes que escala una muntanya. Cool. Però comencem a estar una miiiiiica cansats de les cases en ruïnes i dels forats a les roques i de les cases a dins les roques.
Després anem a un factoria de ceràmica mooooolt interessant amb una visita molt breu i un home que tenia ganes de fer-nos fora... els guiris flipen amb el concepte "càntir" per guardar el vi i l'aigua fresca!
Jo opino que Andalusia tinc la mateixa ceràmica i que corre menys riscos de que es trenqui.
Després anem cap a una altra factoria de vi. Fem un tastet de vins i pensàvem que ens deixarien entrar a la bodega... però no! era només per emborratxar-nos a chupitos de vi!!
De camí ens parem a veure una roca en forma de camell. Una gran atracció de la Capadòcia!
Acabem el dia al museu a l'aire lliure de Göreme, on hi ha més cases a la roca i més esglésies dins la roca. The best church in the stone ever comença a ser una broma comuna per cagar-se en les construccions rocoses.
Veiem per fi els magnífics globus que caracteritzen la Capadòcia i que omplen totes les postals, amb globus enganxats amb Photoshop a totes les postals (porque el dia de la foto no había ninguno en el cielo y había que ponerlo).
Diumenge 31
Comencem el viatge cap a Istambul. De camí fem dos parades, una en una espècie d'esquerda enmig del desert amb una vall preciosa i un riu encantador.
L'altra és en el tercer llac més gran de Turquia (i creieu-me, era molt gran) i que a més, és salat. Era el atardecer i vam fer unes fotos precioses. La veritat és que va ser el final perfecte del viatge (obviant les 5 hores de viatge que encara quedaven).
I aquest és el nostre viatge a la Capadòcia. Per molt crític que sembli el post, m'ho vaig passar super bé i realment és un lloc on s'ha d'anar.
Fin. Estic dinant.
PD. Estem vius, nosaltres i tots els que coneixem d'Istambul. Vam estar a la zona de l'atemptat dimarts i no en queda ni rastre. És curiós, és com si no hagués passat...
PD2. Tenim YouTube again! Tot i que el País digui que ens l'han tornat a prohibir...
Fa moooolts dies que vam arribar de Capadòcia, però feia mandreta actualitzar... :)
Pel mig de Turquia molt i molt bé, molts erasmus, música de merda (la mescla turco-holandesa és fatal, musicalment són dos països horribles) i moltes hores d'autocar...
Divendres 29
Després de 10 hores de bus arribem al Flinstones Hotel a les 10 del matí. Ens instal·lem i anem a veure el Göreme Panorama, un mirador de tota la vida, vaja...
Després anem a la ciutat subterrànea de Derinkuyu. Una ciutat immensa sota terra amb sostres molt baixos.
Qui va decidir un bon dia viure sota terra?????
A dalt vam veure una església rodejada de gitanos que ens demanaven diners. Tot un clàssic si vius a Istambul.
De camí vam parar en un poble amb un magnífic castell al que la Victòria i jo no vam pujar perquè ens feia molta mandra.
A més, el nostre guia ens havia dit que no valia la pena. Pues no es por ir, pero ir pa ná, es tontería. Explica-li això a un guiri.
Tornem a l'hotel, comença a ploure molt, ens quedem a les fosques i intimem i aprofundim relacions socials entre vi, cervesa, cartes i tabla (backgammon) a les fosques. Ja sabem jugar a tabla!! Som taaaan autòctons!Dissabte 30
Anem a una antiga ciutat (grega?) en ruïnes que escala una muntanya. Cool. Però comencem a estar una miiiiiica cansats de les cases en ruïnes i dels forats a les roques i de les cases a dins les roques.
Després anem a un factoria de ceràmica mooooolt interessant amb una visita molt breu i un home que tenia ganes de fer-nos fora... els guiris flipen amb el concepte "càntir" per guardar el vi i l'aigua fresca!Jo opino que Andalusia tinc la mateixa ceràmica i que corre menys riscos de que es trenqui.
Després anem cap a una altra factoria de vi. Fem un tastet de vins i pensàvem que ens deixarien entrar a la bodega... però no! era només per emborratxar-nos a chupitos de vi!!
De camí ens parem a veure una roca en forma de camell. Una gran atracció de la Capadòcia!
Acabem el dia al museu a l'aire lliure de Göreme, on hi ha més cases a la roca i més esglésies dins la roca. The best church in the stone ever comença a ser una broma comuna per cagar-se en les construccions rocoses.
Veiem per fi els magnífics globus que caracteritzen la Capadòcia i que omplen totes les postals, amb globus enganxats amb Photoshop a totes les postals (porque el dia de la foto no había ninguno en el cielo y había que ponerlo).Diumenge 31
Comencem el viatge cap a Istambul. De camí fem dos parades, una en una espècie d'esquerda enmig del desert amb una vall preciosa i un riu encantador.
L'altra és en el tercer llac més gran de Turquia (i creieu-me, era molt gran) i que a més, és salat. Era el atardecer i vam fer unes fotos precioses. La veritat és que va ser el final perfecte del viatge (obviant les 5 hores de viatge que encara quedaven).
I aquest és el nostre viatge a la Capadòcia. Per molt crític que sembli el post, m'ho vaig passar super bé i realment és un lloc on s'ha d'anar.Fin. Estic dinant.
PD. Estem vius, nosaltres i tots els que coneixem d'Istambul. Vam estar a la zona de l'atemptat dimarts i no en queda ni rastre. És curiós, és com si no hagués passat...
PD2. Tenim YouTube again! Tot i que el País digui que ens l'han tornat a prohibir...
dijous, 28 d’octubre del 2010
Marxem de viatge!
Demà és el 87è aniversari de la República Turca i és un dia festiu.
Ara en una hora marxem a la Cappadocia amb els de Yeditepe fins diumenge. Viatge de bus infernal de 9 hores.
L'Aina i la Sònia van marxar ahir amb uns amics de la seva uni a Ankara i després baixaran a la Capadòcia. Elles estan bé, ja ens han enviat un parell de missatges :)
Res més.
Görüsürüz!
Ara en una hora marxem a la Cappadocia amb els de Yeditepe fins diumenge. Viatge de bus infernal de 9 hores.
L'Aina i la Sònia van marxar ahir amb uns amics de la seva uni a Ankara i després baixaran a la Capadòcia. Elles estan bé, ja ens han enviat un parell de missatges :)
Res més.
Görüsürüz!
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Ens exiliem
Aquí Pau a l'habla. Aquests últims dies han passat moltes coses, visites diplomàtiques i fiestas patrias.
Ens vam quedar en un dijous totalment improductiu, sense fer res. Curiosament, aquests dies ens agraden, perquè significa que no gastem. Sempre que vegis un dia als nostres comptes diaris on no aparegui res, és que no hem sortit de casa. Això o ens dóna el dia espartano, que no és gaire sovint. Això de viure sol és un gastoooooo...
Divendres 22
Fem el test de turc (türkçe sınavı) i la Victòria i jo creuem el món per anar al consulat. Com veureu, en aquest bloc només la Victòria i jo fem coses, però és que elles pobres, tenen classe cada dia, un munt d'hores i no poden fer res més que sortir de festa. Que no és poc.
El consulat està a prendre per cul, lluny de la zona de la resta de consulats. A la zona MOLT alta.
Allà ens atèn una Policia Nacional (tant borde com inútil) des de la porta d'entrada: ¿qué queréis? ¿sobre visado y elecciones? de Barcelona, catalanes, ¿no?
Sense poder entrar al consulat i amb unes respostes vagues (la tia havia d'entrar cada cop a preguntar) ens acabem anant amb un cabreooooo.
Decidim que ja que estem al cul del món (i no pensem tornar en un principi) ens quedem a veure la zona. Molt maco, uns centres comercials brutaaaals i tot molt ben arreglat.
.jpg)
Però ens en vam anar a casa, perquè la Victòria tenia una trobada amb els del curs de turc i s'havia de posar maaaaaaaaaaaaaca. Ja sabem tots com és.
Dissabte 23
L'Aina i la Sònia van anar d'excursió amb els de la seva uni, a una ciutat a prendre per cul (més que el consulat) Ismik o Izmik, o algo així. Diuen que va estar entretingut però que no hi havia res a fer...
Fins la nit, la Victòria i jo, no vam fer res, feineta i perreo per casa, perquè a la nit sortiem de festa. Era l'aniversari d'una espanyola que no coneixiem de res, però les nostres amigues catalanes ens hi van convidar. Total que hi anem i tenim una festa molt guai amb un monton d'espanyols i uns quants guiris.
Tothom quan ve d'erasmus diu que no pensa relacionar-se amb espanyols, que ells venen a practicar anglès. Jo opino que després de tot el dia parlant en anglès a classe i amb els companys de classe i de no entendre que diu ningú pel carrer, no està de més parlar castellà (ni que sigui!!) amb algú. Que l'anglès will be always there. A més, tots 4 estem prenent classes d'exposició oral en anglès i quan tornem serem uns màquines! (nótese la construcció de prenent, we are taking oral english lessons).
En fin, una festa moooolt guai i que ens ho vam passar molt bé ^^
Diumenge 24
No vam sortir de casa en tot el dia. No vam gastar ni una lira.
Últimament els nostres posts són de dia. dia. dia. però com que actualitzem cada tant, doncs ens passen moltes coses. Suposo que someday vindrà un post reflexiu de l'erasmus en un país musulmà i de les nostres noves actituds davant la vida o sobre com solucionem els problemes que ens passen a la vida. De debò que hi pensem molt durant el dia!!!
Per cert, avui ens ha fet un dia fantàstic, amb un solet increible i ens hem adormit als bancs davant del Social Center de Yeditepe.
Per cert (2), dijous marxem a la Capadòcia. El 29 d'octubre és el dia de la República i tenim festa (més??) per tant ens anem de viatge. Aquests dies no estarem disponibles, però tornarem ready's per explicar-vos com és!
Ens vam quedar en un dijous totalment improductiu, sense fer res. Curiosament, aquests dies ens agraden, perquè significa que no gastem. Sempre que vegis un dia als nostres comptes diaris on no aparegui res, és que no hem sortit de casa. Això o ens dóna el dia espartano, que no és gaire sovint. Això de viure sol és un gastoooooo...
Divendres 22
Fem el test de turc (türkçe sınavı) i la Victòria i jo creuem el món per anar al consulat. Com veureu, en aquest bloc només la Victòria i jo fem coses, però és que elles pobres, tenen classe cada dia, un munt d'hores i no poden fer res més que sortir de festa. Que no és poc.
El consulat està a prendre per cul, lluny de la zona de la resta de consulats. A la zona MOLT alta.
Allà ens atèn una Policia Nacional (tant borde com inútil) des de la porta d'entrada: ¿qué queréis? ¿sobre visado y elecciones? de Barcelona, catalanes, ¿no?
Sense poder entrar al consulat i amb unes respostes vagues (la tia havia d'entrar cada cop a preguntar) ens acabem anant amb un cabreooooo.
Decidim que ja que estem al cul del món (i no pensem tornar en un principi) ens quedem a veure la zona. Molt maco, uns centres comercials brutaaaals i tot molt ben arreglat.
.jpg)
Però ens en vam anar a casa, perquè la Victòria tenia una trobada amb els del curs de turc i s'havia de posar maaaaaaaaaaaaaca. Ja sabem tots com és.Dissabte 23
L'Aina i la Sònia van anar d'excursió amb els de la seva uni, a una ciutat a prendre per cul (més que el consulat) Ismik o Izmik, o algo així. Diuen que va estar entretingut però que no hi havia res a fer...
Fins la nit, la Victòria i jo, no vam fer res, feineta i perreo per casa, perquè a la nit sortiem de festa. Era l'aniversari d'una espanyola que no coneixiem de res, però les nostres amigues catalanes ens hi van convidar. Total que hi anem i tenim una festa molt guai amb un monton d'espanyols i uns quants guiris.
Tothom quan ve d'erasmus diu que no pensa relacionar-se amb espanyols, que ells venen a practicar anglès. Jo opino que després de tot el dia parlant en anglès a classe i amb els companys de classe i de no entendre que diu ningú pel carrer, no està de més parlar castellà (ni que sigui!!) amb algú. Que l'anglès will be always there. A més, tots 4 estem prenent classes d'exposició oral en anglès i quan tornem serem uns màquines! (nótese la construcció de prenent, we are taking oral english lessons).
En fin, una festa moooolt guai i que ens ho vam passar molt bé ^^
Diumenge 24
No vam sortir de casa en tot el dia. No vam gastar ni una lira.
Últimament els nostres posts són de dia. dia. dia. però com que actualitzem cada tant, doncs ens passen moltes coses. Suposo que someday vindrà un post reflexiu de l'erasmus en un país musulmà i de les nostres noves actituds davant la vida o sobre com solucionem els problemes que ens passen a la vida. De debò que hi pensem molt durant el dia!!!
Per cert, avui ens ha fet un dia fantàstic, amb un solet increible i ens hem adormit als bancs davant del Social Center de Yeditepe.
Per cert (2), dijous marxem a la Capadòcia. El 29 d'octubre és el dia de la República i tenim festa (més??) per tant ens anem de viatge. Aquests dies no estarem disponibles, però tornarem ready's per explicar-vos com és!
dijous, 21 d’octubre del 2010
Al mar, al mar!
Dimarts 19
Acabem classes a Yeditepe a les 14. Decidim que l'última hora de classe ens la passem pel forro perquè la presentació que estan fents els turcs no ens agrada, que la nostra va ser més molongui.
Dinem a casa i fem migdiada. Des de les 12 que el cel s'havia aclarat a una velocitat increible, des de que les últimes visites van agafar l'avió que el temps ha millorat molt...
En un rampell d'inspiració, la Victòria decideix anar a Üsküdar, un barri asiàtic que dóna al Bòsfor, molt a prop del primer pont. És un barri molt maco, molt pijolis i amb un passeig marítim poc vist a Istambul... És un lloc perfecte per fer fotos. Com a bons autòctons, només tenim el mòbil així que les fotos són así así...
.jpg)
El primer pont, el Bosphorus bridge
Com veieu, el dia era preciós i el atardesser era maravillossssso. Seguim passejant. La veritat que ens sorprén molt la zona, molt cuidada, amb els seus parcs... era genial!
Vam seguir fent algunes fotos més i al final vam triar la terrassa del MADO, una cadena de cafeteries i pastalar (pastissos. aquí una pasta és un pastís; pastalar, pastissos; i makarna, la pasta, la italiana, macarrons, espaguettis, etc.).
.jpg)
Les barques guardades en una espècie de port. Molt de fons, la Torre de Gàlata.
És un lloc molt pijais però llancem la casa per la ventana i ens asseiem amb totes les parelletes que aprofitaven la posta de sol per dir-se paraules d'amor, senzilles i tendres.
Ens demanem dos çay (iki çay, no iki çaylar perquè si li poses un nº ja no cal fer el plural) i un çikolatali pasta, un pastís enoooooorme de xocolata que ens va atipar un colló.
Després d'una tarda romantiquíssima ens en tornem a casa, a fer enveja a l'Aina i la Sònia.
Dimecres 20
Fem una classe de Disseny d'allò més improductiva, tipus punts per polzada (ppp) i coses així, a la que no fem gens ni mica de cas. Quan acabem anem a casa i llegim el mail de l'Alberto, el murciano, per anar a veure el Barça-Copenhaguen. Ens sembla un pla guai i descansem perquè després del partit es preveu anar a la inuguració de l'ESN bar (Erasmus Student Network).
Tots 4 anem a casa de dos espanyols més, Imanol i Paqui, vasc-madrileny i andalusa on ens trobarem al Juan (andalús també) i... sorpresa! dues noies de la Pompeu!!! Si és que el món és un panyuelu. La Maria i l'Iria, molt majes elles ^^
Veiem el Barça, parlem de coses importants (preparem un viatge a Grècia per renovar visat i no pagar permís de residència) i ens anem de festa. Una nit molt molongui i molt productiva.
Dijous 21
La Sònia i l'Aina tenien classe a les 9. La Victòria i jo encara no hem sortit de casa. Anem en pijama. Són les 17.40. El test setmanal de turc el farem demà :)
Acabem classes a Yeditepe a les 14. Decidim que l'última hora de classe ens la passem pel forro perquè la presentació que estan fents els turcs no ens agrada, que la nostra va ser més molongui.
Dinem a casa i fem migdiada. Des de les 12 que el cel s'havia aclarat a una velocitat increible, des de que les últimes visites van agafar l'avió que el temps ha millorat molt...
En un rampell d'inspiració, la Victòria decideix anar a Üsküdar, un barri asiàtic que dóna al Bòsfor, molt a prop del primer pont. És un barri molt maco, molt pijolis i amb un passeig marítim poc vist a Istambul... És un lloc perfecte per fer fotos. Com a bons autòctons, només tenim el mòbil així que les fotos són así así...
.jpg)
El primer pont, el Bosphorus bridgeVam seguir fent algunes fotos més i al final vam triar la terrassa del MADO, una cadena de cafeteries i pastalar (pastissos. aquí una pasta és un pastís; pastalar, pastissos; i makarna, la pasta, la italiana, macarrons, espaguettis, etc.).
.jpg)
Les barques guardades en una espècie de port. Molt de fons, la Torre de Gàlata.Ens demanem dos çay (iki çay, no iki çaylar perquè si li poses un nº ja no cal fer el plural) i un çikolatali pasta, un pastís enoooooorme de xocolata que ens va atipar un colló.
Després d'una tarda romantiquíssima ens en tornem a casa, a fer enveja a l'Aina i la Sònia.
Dimecres 20
Fem una classe de Disseny d'allò més improductiva, tipus punts per polzada (ppp) i coses així, a la que no fem gens ni mica de cas. Quan acabem anem a casa i llegim el mail de l'Alberto, el murciano, per anar a veure el Barça-Copenhaguen. Ens sembla un pla guai i descansem perquè després del partit es preveu anar a la inuguració de l'ESN bar (Erasmus Student Network).
Tots 4 anem a casa de dos espanyols més, Imanol i Paqui, vasc-madrileny i andalusa on ens trobarem al Juan (andalús també) i... sorpresa! dues noies de la Pompeu!!! Si és que el món és un panyuelu. La Maria i l'Iria, molt majes elles ^^
Veiem el Barça, parlem de coses importants (preparem un viatge a Grècia per renovar visat i no pagar permís de residència) i ens anem de festa. Una nit molt molongui i molt productiva.
Dijous 21
La Sònia i l'Aina tenien classe a les 9. La Victòria i jo encara no hem sortit de casa. Anem en pijama. Són les 17.40. El test setmanal de turc el farem demà :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)