La Universitat (o el retorn a l'institut)

Hola a tothom,

Avui torno a ser la Victòria perquè després del desastre que em va fer l'Aina a les ungles (cal dir q el material no ajudava gaire, però bueno) he decidit q millor em poso a escriure jo directament.
Aquesta setmana hem començat les classes en serio, les classes havien començat, però com que no ens podíem matricular fins aquest dilluns (tot molt lògic) no sabíem quines assignatures faríem definitivament, per tan, no vam començar a anar-hi fins dilluns.
La nostra Universitat (la del Pau i meva) és un campus enorme que està al peu d'una muntanya. Té nosequans edificis i tot fa pujada i baixada, de manera que només entrar la idea és agafar un shuttle bus que ens acosti fins a la nostra facultat, que està just darrera de la primera pujada. A la foto següent podeu veure la pujada que ens referim, la nostra facultat a l'esquerra, el dens bosc que tenim darrera i l'autobús de col·le en qüestió:

 

Però lu de l'institut no ho deia per l'autobús rollo Simpsons (que també) sinó pel comportament de la gent a classe. Cal dir que hi han hagut classes més o menys series, però a la resta la gent hi va amb molt de morro, com si no l'interessés res del que els expliquen i els estiguessin obligant a estar allà. Fins aquí tot normal, però el problema és que ho demostrin a classe! Vull dir que es posin a jugar amb el mòbil, parlin entre ells en veu alta o facin "fiu fiu" quan surt una foto d'una noia en un anunci a classe ¬¬
I el pitjor de tot? Paguen molts (però molts) diners per anar a aquesta Uni i la cuiden fatal.. Guixen les taules i tot està a punt de caure a trossos, per dir-vos que no tenen ni projector i van amb transparències..! Això sí, la foto del Papà està ben cuidada (i a dalt de la muntanya com en cada classe, perquè no se'ns oblidi mai):

Resumit, que després de viure aquesta fantàstica experiència, dimarts vam decidir que ens havia de tocar l'aire i vam anar a passejar pel port a la posta de sol. Ens vam prendre unes cerveses amb unes alemanyes i el francès i a les 11 vam tornar a casa per dormir les nostres 8 horetes. Ahir, havent aconseguit un full que acredités que sóm estudiants perquè lu del carnet no té futur, vam anar a Europa a fer-nos la Museum Card d'estudiants i amb la motivació de poder entrar a Santa Sofía per només 5€ vam decidir fer-hi la primera visita (de moltes altres futures ja que amb aquesta targeta podem entrar sempre tants cops com vulguem a molts museus durant un any, i només per 5€!). A sota us deixo les fotos de la nostra vida semi-autòctona i les cares de felicitat.

  

 Posta de sol a Kadiköy de dimarts al vespre

 La nostra cara de felicitat al tenir la Museum Card i

les vistes de la Mezquita Azul des de Santa Sofía

Viure a Turquia

Avui sóc el Pau, però em recita la Victòria que no pot escriure perquè l'Aina li pinta les ungles.
Avui farem un recull del que significa viure a Turquia.

1. Viure a Turquia significa que has de saber turc. Ningú parla anglès i qui el parla creu que ho fa.
2. Viure a Turquia vol dir que no tens noció del temps, o la tens però és inútil.
3. Viure a Turquia vol dir que vas perdre la percepció de l'espai vital en el moment que vas entrar a l'aeroport.
4. Viure a Turquia significa que els productes són Halal, és a dir, oblida't del porc.
5. Viure a Turquia significa que un dia normal esdevé això:


DIA NORMAL:

T'aixeques molt d'hora, calcules hora i mitja mínim per arribar a qualsevol lloc. Agafes un autobus, que creus que té un recorregut establert, però és mentida. Els preus no són sempre els mateixos. Les portes es tanquen amb una música molt nice, el Für Elise en versió monotono. Fas bíceps intentant no caure amb les estrebades que fot l'autobus esquivantel tràfic cual auto de rally. Si ets dona, els homes et deixaran seure. Ara, tens més punts si portes vel.
Quan el rally Dakar ha acabat, vas a menjar. Qualsevol cosa serà picant; la pasta, la sopa i l'amanida.
Qualsevol instal·lació turca comptaria com a ruïna en un país europeu, és a dir, l'oficina de IETT, la companyia de transport, és un barracó en un pati d'una fàbrica abandonada. Les cues a Turquia no existeixen, no saps mai quan falta tot i que sembla que els propis turcs tenen una sensació general d'estar fent una cua civilitzada.
Viure a Turquia vol dir que mai entendràs les coses, que hauràs de viure amb el google translator per parlar amb el tècnic d'internet i que sempre et donarà la sensació que tothom t'enganya.

en fi.

By the way, (BTW), ara sóc el Pau. Vam anar a la primera Erasmus Party. No està mal, guiris sortits que s'aparellen amb guiris sortides. Una música horrible amb dues hores avançat a l'horari espanyol E.g. A les 23h s'entra al club i a les 2h són les 4h d'Espanya, quan la música es converteix en un so horrible.
Però funny al fin y al cabo :)

Alminares/MInaretes

Segurament molts de vosaltres haureu estat en un país musulmà.
Aquesta és la meva primera vegada així que m'han sorprès algunes cosetes.
Primer de tot, la manca de porc. De debò, crec que és el precepte més inútil d'aquesta religió. Assaboriu el fuet, el xoriço, el pernil dolç, la llonganissa, la mortadela, el pernil salat, les hamburgueses... tot, perquè aquí n'hi ha que patim dia a dia per culpa d'això.
Segon, els vels. O les gabardines aquelles que tapen fins els peus i a més el vel. O la combinació extranya de peces de roba amb una samarreta de coll alt a baix i una de tirants i escotarro a dalt. Perquè clar, volen seguir la moda però no volen ensenyar res. I, evidentment, els fantasmes negres dels quals només veus els ulls, la boca i el nas. Ni la barbeta ni les celles. Ni les galtes. Ni les mans. Ni els peus. D'aquests n'hi ben pocs però quan te'ls trobes, espanten. Molt. (Per més referència, veure Persèpolis. Són una definició exacta, són clavades, es mouen d'aquella manera, com si volessin)
Per últim, les mesquites. N'hi ha per tot arreeeeeu. Minaretes per aquí, minaretes per allà. A L'Hospitalet hi ha un carrer Església. Aquí, si hagués d'haver un Cami Sokak (carrer de la Mesquita) n'hi hauria d'haver milers! No pots dir: visc al costat de la mesquita. Perquè des de casa teva pots veure fins a 3 mesquites a prop! Amb els seus minaretes. I canten. A totes hores. De fet, només són cinc cops al dia però no sé... posen la pell de gallina cada cop que els sents. Avui m'he despertat a les 5.50h del matí perquè cantaven i després quan anava a buscar el Dolmus a les 8.30 també cantaven. És estrany. Els sents cantar però ningú hi va, ningú els hi fa cas. Tothom fa vida normal. Estic segur que si un dia no cantessin ningú se n'adonaria però clar, prova tu de fer una llei que impedeixi els minaretes cantar...
Ara, no sé si és que tu acumules les oraciones i les pots fer de cop o si tens un número fixe mensual i les distribueixis com puguis... No he vist ningú deixar la seva feina per anar a resar, això està clar.

Aquesta és la meva reflexió del dia. Ara em posaré a dormir. O em faré el dinar. Bah, que més dóna, estic d'Erasmus.


REACTUALITZO:

Translation of the Call to Prayer

Allah is Most Great x4
I testify that there is no god but Allah x2
I testify that Muhammad is the Messenger of Allah x2
Come to prayer! x2
Come to Salvation! x2
Allah is Most Great x2
There is no god but Allah.

Crucero Erasmus!

Primer de tot, diré que no podré escriure massa estona perquè estic molt marejat. No és que tingui ganes de potar, però haver d'agafar dos ferris de 30 min cadascun i un crucero d'hora i mitja anada i hora i mitja la tornada, deixa el cap molt marejat i amb una sensació de que el món, el sofà i l'ordinador es mouen en un vaivén continuo mientras nuestro pelo es acariciado por la suave brisa marina que trae los aromas más profundos del Bósforo, la auténtica esencia del Estambul moderno y de antaño, com diria l'escriptor de la Lonely Planet, que és un poeta frustrat que ha aconseguit el chollo de viatjar i escriure cursilades per les que li pagaran un sou desmesurat (tenint en compte que treballa poc i només fa merda).
Doncs això. Ens hem trobat a la comissió Erasmus downstairs, és a dir, al primer pis i hem marxat junts cap a Kadiköy (introducció a la geografia istambulenca), que és el port d'Àsia.
Agafem el ferri fins a Eminönü el port europeu de la banda esquerra del Golden Corn, allà on està Santa Sofia i els bazars. Total, que a Eminönü agafem el cruise/crucero del Bosphorus/Bòsfor. Erem tots plegats una colla de guiris que no ens aguantavem les ganes de fer el guiri i rossos rossíssims. Jo, que sóc poc ros, m'he sentit malament per contribuir a fer el grup més guiri...
Hem conegut una polaca, altrament dit polonesa, que era sumament pesada. La Victòria i jo no l'hem pogut suportar i l'Aina i la Sònia eren massa bones persones per dir-li que era una pesada! Però ens ha pogut la sang espanyola i hem fugit d'ella en quant hem arribat a port i l'hem endinyat a les alemanyes, massa bones per dir-li res.

A VER, que més hem fet... hem vist el Mar Negre. He decidit que era el lloc més llunyà que havia estat mai de casa. Ho sento, no he creuat mai l'Atlàntic. Al poblet, que no era un poblet perquè ENCARA era Istambul, hi havia casetes de pescadors molt mones i uns restaurants amb menus fixes de 15TL de molt peix fregit molt bons.Taxán! Això és l'entrada al Mar Negre

A més, les meves nenes, especially la Victòria, s'han lligat un cambrer que els hi ha reduit el preu de la crèpe/waffle que s'han pres per berenar.
Qué má'?
També hi havia un castell que no era res, que estava a prendre per cul per una pujada immensa i que pensaves, no s'acaba mai. tal cual.
I què més ha passat?
Que l'Aina ja s'ha tirat a sobre els italians! És dir-li: mira, aquells són italians, et gires i quan la veus li està preguntant que on viuen. Ja ho tenim! I res. Hem odiat l'alemanya guarra, que es refrega amb tot home vivent i hem fugit, més, de la polaca.
Ara, estem a casa la Victòria i jo perquè estem reventats i la Sònia i l'Aina s'han anat de farranda a Kadiköy amb el murciano i unes alemanyes. Però això és una altra història.

Les meves nenes al poble maco, a mig camí de pujar al castell lleig

Comença la rutina

Què creieu, que això moria? no! arriba super pau amb 10 minuts per perdre actualitzant el bloc. Actually, m'haig de fer el dinar i després anar a classe, però em fa so much mandra...
Resum:
La Sònia i l'Aina ja han arribat, he passat a viure amb l'Aina al mateix flat i la Sònia i la Victòria a l'altre. Hem fet mudances, hem fet que l'habitació gran d'aquest pis fos un living room i que el living d'abans fos la meva habitació. Tinc l'armari al living, però, who cares? Això és can pixa.
La Victòria ha començat el curs de turc a l'altre cul del món. En principi li tocava a ella actualitzar perquè tenia many things a dir però mira, no actualitzava i m'he decidit posar. La seva vida dóna per moltes anècdotes (amb una hora i mitja de viatge, imagineu-vos. és com anar fins a Vic cada dia...) però acaba tant cansada que no pot ni explicar-les. Això sí, aprèn molt.
La Sònia i l'Aina tenen universitat (Maltepe University) in the middle of the mountain, que la UAB se queda corta, us ho asseguro. Tenen un zoo, imagineu-vos. L'altra cosa és que no sabiem si existia realment ni com arribarien, però sembla ser que és tot possible.
Jo hauria de començar a anar a classes amb normalitat. De fet, avui he fet campana d'Online Media per anar al curs de turc de la uni. Però per la tarda aniré a Communication Ethics, I promise.
El turc és un idioma interessant i extremadament difícil. Es basa en sufixos. I fot-li sufixos a la cosa que es queda curta. Ara en teoria sé dir: El Pau és a Istambul. Seria algo així com "Pau Istanbul'da" tenint en compte que el 'da es posa d'acord si la última vocal de l'altra paraula és front o back vowel (sinó és 'de) i de si la última consonant no és una excepció, que llavors seria 'ta. O 'te. Vaja, que hi ha un munt de variacions.
A todo esto, sumale que la classe és en anglès! Coi! Aprèn turc en anglès. És molt xungo. Però "ben iyiyim". Que crec que significa "estic bé".
Tot sigui pels crèdits de lliure elecció.
I me'n vaig a dinar, que a les 14h tinc classe i m'haig de fer el dinar i tot el que comporta viure sol.

Primer diumenge a la turca

I plou. Bastant. El qual ens inhabilita per sortir al carrer i fer coses com comprovar com pot arribar la Victòria al curs de turc en menys de 2h o veure com es desenvolupen les eleccions del referèndum turc, del qual encara no tenim una idea clara de sobre què es refereix. La Victòria està llegint ara un article sobre què significa. És de La Vanguardia, crec. Anteriorment ja haviem analitzat un article de El País que no deia gens què passava... By the way, El Mundo també està prohibit a Turquia. Així per saber-ho.
Per fi La Vanguardia ens explica més o menys que està passant en aquets país que plou.

Curiositats d'avui. He descobert que el canal per cable arriba als 1000 canals, he descobert canals X àrabs, lo cual me ha turbado, i el minaret ens ha despertat a les 6 del matí. I ens culturitzem. Ens culturitzem molt. Perquè no tenim res més a fer. Llegim diaris online, mirem blogs o catàlegs de roba, com la Victòria ara. També mirem els nostres dos canals en anglès subtitulat en turc que de tant fan programació en turc. Com el show de l'Ellen Degeneres. En turc. Com és pot doblar un programa d'actualitat americana? Al turc? També ens ho preguntem.

Ara la Victòria parla de suicidis i de que una persona es suicida al món cada 40 segons.

En fi, que no sabem què fer, potser ens plantegem picar les veïnes en algun moment del dia. Per relacionar-nos. I tal. I perquè demà haig d'anar sol a la uni amb elles. I clar, estarà bé saber de què parlar. Oi?

Posta de sol a Bostanci

Moltes alemanyes vegetarianes a Istanbul

Bona nit a tothom,

Avui he anat amb el grup d'Erasmus de la Uni a visitar Europa (altre cop, sí). Però aquest cop "només" hem visitat (altre cop) la torre de Gàlata, el carrer de botigues, Taksim i finalment hem baixat fins al port de Kabataç, al Palau de Dolmabçe.

Per si això no fos suficientment cansat (que ho és, ja us vaig parlar de les distàncies ahir), el pitjor de tot és estar parlant amb anglès durant tantes hores. Practiques molt i això és fantàstic, però, almenys jo, acabo mentalment esgotada. A més a més tothom és alemany, hi ha alguns holandesos i alguns altres països, però els alemanys són la norma. Alemanyes en concret. I vegetarianes (molt fàcil tenint en compte q en aquest país només en prenen kebabs...). So nice, cal dir-ho, però és divertit veure com allà on van fan d'alemanyes, tipus pujar a un ferri i no entendre com pot ser que la barana estigui trencada, que la gent tiri la brossa al mar o que creuin el carrer en vermell. No ho poden entendre, i el més bo de tot és que s'ho passen genial fent-ho, com nens petits que trenquen les normes. Són un encant de veritat :)

Després de deixar el grup gran, ens en hem anat uns quans a prendre un té a un bar d'allà "al costat" (posa-li 15 minuts caminant sempre). Hem estat parlant molt, tot molt nice, so cute, and "Barcelona is great!" i aquestes coses que passen. A més a més hem estat molt entretinguts perquè hi ha un referèndum a la ciutat diumenge i hi havia manifestacions i tenderetes dels partits a favor i en contra. He intentat averiguar sobre què era el referèndum i m'ha semblat entendre que era a favor o en contra que els constructors i els treballadors del metro els pagués l'estat o no; m'ha semblat entendre, repeteixo, potser llegiu al diari una cosa totalment diferent (llavors m'envieu un mail explicant-ho, please).

Un cop hem acabat el cafè eren les 6 i calia, obviament, sopar. Com no se m'havia acudit? És el que té anar amb alemanyes... Total que hem agafat el ferry de tornada a casa i després un autobús assesí durant uns 3/4 d'hora per arribar a casa. D'aquí hem anat a sopar a un restaurant que està obert 24h i ens hem pres una fantàstica Ezo Gelin Çorbasi (sopa de llenties) i una Lahmacun Kasarli (pizza turca amb formatge). I el sopar de 5 ens ha costat exactament 21 TYL, que són uns 10€!

I finalment ara me n'aniré a dormir perquè demà tenim excursió a Bursa i el metting point és a les 6 am, o sigui q encara que a les 21:30 estigui dormint només serà per 7 hores :S En fi, espero que valgui la pena!

Un petó a tots/es!
Victòria

PD: Hi ha més anèctodes per explicar, però el meu cervell està comensant a pensar en anglès i no pot ser bo, així que simplement descansaré molt i crec q faré un post especial de curiositats!

El concepte distància curta

Hola a tots / es de nou,

Victòria al habla. Llegint l'entrada d'ahir del Pau he opinat que semblava tot més fàcil del que realment havia estat, per la simple raó que vam explicar que havíem fet un munt de coses però no com de lluny estàven les coses unes de les altres.

I és que en aquesta cituat un perd la noció de les distàncies. Perquè us pugueu situar també en un futur us he fet un crokis (en Paint, sí, no tinc Photoshop aquí) amb els llocs comuns on anem i de les distàncies que hi ha entre un lloc i l'altre:

• Per começar podeu veure que vivim a Àsia, bastant lluny del Bòsfor on, amb un autobús suicida, estem aproximadament amb 3/4 d'hora al lloc on podem agafar el ferri per anar a Europa (Kadiköy).
• A la dreta de casa nostra hi ha la Universitat. Sí, sembla que està aprop, però és mentida! Bé, amb un dolmus hi arribem en menys de 10 minuts, però el factor risc és tan elevat que sembla una eternitat, són 15 minuts en total on la teva vida corre perill continuo.
• I a l'esquerra de tot tenim el lloc on servidora farà el curs de turc els pròxims 15 dies. Com hi arribaré? Ho descobrirem (espero) en un altre capítol...

I aquest segon crokis us el poso perquè veieu l'excursió que vam fer l'altre dia per anar fins al Carrefour. Ho admitim, vam tornar amb taxi, però és que el GoogleMaps diu que calen 16 minuts per fer aquest trajecte, llàstima que no compti en que les voreres són innexistens, els semàfors també i que ell deu anar en patinet, perquè us asseguru jo que a peu nosaltres ens hi vam estar més de un quart d'hora i això que vam passar per dins! (no del Carrefour sinó del centre industrial en general - tallant el que es veu en gris com si diguessim).

Com a anècdota del viatge de tornada amb taxi amb totes les bosses, dir que hi habia un embós en un carrer i el taxista no se li va acudir altra cosa que passar per dins una gasolinera, creuar-la i tornar al carrer principal. Molt normal. Ah, recordar que els cinturons de seguretat no saben què volen dir. Repeteixo, cada cop que arribem sans i estalvis a casa ens ho hem de prendre com un dia de vida més.

En fi, ara que ja teniu més o menys una idea del que és aquesta inmensa ciutat, podreu seguir millor les futures cròniques.
Fins després!

Victòria.

Tres dies, dos depressions.

Portem 3 dies a Istambul, una ciutat locura locuríssima.

Arribem dilluns 6 a Sabiha Gokcen, l'aeroport d'Àsia. Agafem un senyor taxi que no sabia on havia de dur-nos, para cada 2x3 a preguntar a la gent on ha d'anar. Recull un home que el guia. La Victòria i jo, cagadíssims. Per més INRI, la maletassa de la Victòria anava al seient del co-pilot, sense cinturó de seguretat, tal i com anàvem nosaltres.
El tràfic és horrible, la gent gira per direccions prohibides, creua les autopistes a peu, es salta els semàfors i avancen per la dreta. En fi, hem estat a punt de morir masses cops.
Arribem a casa, el pis no existeix, o sí que existeix, però encara està en obres, tot ple de pols i d'obreros, que, of course, no saben parlar anglès.
Deixem les maletes i firmem contracte (a prendre per cul de casa). Ergo, hem de tornar en Dolmus. Els dolmus són una màquina de matar. Un invent de Déu o del Diable per regular la població mundial. Són unes furgonetes-taxi-bus que fan un recorregut establert però que tu pots parar per pujar o baixar que quan et dongui la reial gana. Això sí, no s'atura del tot, redueix la marxa, obre les portes i tu has de saltar a dintre, procurant no morir en l'intent.

Dimarts 7. Anem per primer cop a la uni. Anem amb les veïnes de baix, una alemanya i una turco-holandesa. A la uni mooooooolts alemanys i holandesos d'ascendència turca. Vés, venen a conèixer les seves arrels turques.
Total, després d'això comença el nostre periple administratiu. No podem pertànyer a més d'un departament i ens hem de barallar amb tots ells per tal d'agafar assignatures de tots...
Quan acaba la nostra aventura de 4 hores per una uni enorme decidim que necessitem coses tan útils com paelles, sabó de mans, de plats, de cos o xampú. A part de menjar, òbviament. I anem a comprar.

Després de dos dies SUPER durs, entendreu les nostres depressions i ganes de tornar a casa. I més quan descobrim el primer dia que a Turquia el YouTube està prohibit i Google sofreix boicot (va malament o lent) en coses com google docs o google traductor. You know, una delícia de la llibertat d'expressió.

Avui (dimecres 8) ha estat un dia GUAI. Ens han arreglat el llum de la cuina i hem anat a Europa a fer el guiri. Estava a reventar de gent però hem visitat el Gran Basar, i hem vist per fora Santa Sofia i la Mesquita Blava (Sultanahmet). També hem passejat per Taksim, un barri de botigues, bàsicament.
Divendres farem una excursió Erasmus amb els de la uni i ja entrarem a llocs en serio :)

Avui estem mooooolt cansats per feliços. És el primer dia que estem bé i que no ens ha passat cap desgràcia. Toquem fusta/cap de la Victòria.

Us estima i us troba a faltar,
Pau.