Crucero Erasmus!

Primer de tot, diré que no podré escriure massa estona perquè estic molt marejat. No és que tingui ganes de potar, però haver d'agafar dos ferris de 30 min cadascun i un crucero d'hora i mitja anada i hora i mitja la tornada, deixa el cap molt marejat i amb una sensació de que el món, el sofà i l'ordinador es mouen en un vaivén continuo mientras nuestro pelo es acariciado por la suave brisa marina que trae los aromas más profundos del Bósforo, la auténtica esencia del Estambul moderno y de antaño, com diria l'escriptor de la Lonely Planet, que és un poeta frustrat que ha aconseguit el chollo de viatjar i escriure cursilades per les que li pagaran un sou desmesurat (tenint en compte que treballa poc i només fa merda).
Doncs això. Ens hem trobat a la comissió Erasmus downstairs, és a dir, al primer pis i hem marxat junts cap a Kadiköy (introducció a la geografia istambulenca), que és el port d'Àsia.
Agafem el ferri fins a Eminönü el port europeu de la banda esquerra del Golden Corn, allà on està Santa Sofia i els bazars. Total, que a Eminönü agafem el cruise/crucero del Bosphorus/Bòsfor. Erem tots plegats una colla de guiris que no ens aguantavem les ganes de fer el guiri i rossos rossíssims. Jo, que sóc poc ros, m'he sentit malament per contribuir a fer el grup més guiri...
Hem conegut una polaca, altrament dit polonesa, que era sumament pesada. La Victòria i jo no l'hem pogut suportar i l'Aina i la Sònia eren massa bones persones per dir-li que era una pesada! Però ens ha pogut la sang espanyola i hem fugit d'ella en quant hem arribat a port i l'hem endinyat a les alemanyes, massa bones per dir-li res.

A VER, que més hem fet... hem vist el Mar Negre. He decidit que era el lloc més llunyà que havia estat mai de casa. Ho sento, no he creuat mai l'Atlàntic. Al poblet, que no era un poblet perquè ENCARA era Istambul, hi havia casetes de pescadors molt mones i uns restaurants amb menus fixes de 15TL de molt peix fregit molt bons.Taxán! Això és l'entrada al Mar Negre

A més, les meves nenes, especially la Victòria, s'han lligat un cambrer que els hi ha reduit el preu de la crèpe/waffle que s'han pres per berenar.
Qué má'?
També hi havia un castell que no era res, que estava a prendre per cul per una pujada immensa i que pensaves, no s'acaba mai. tal cual.
I què més ha passat?
Que l'Aina ja s'ha tirat a sobre els italians! És dir-li: mira, aquells són italians, et gires i quan la veus li està preguntant que on viuen. Ja ho tenim! I res. Hem odiat l'alemanya guarra, que es refrega amb tot home vivent i hem fugit, més, de la polaca.
Ara, estem a casa la Victòria i jo perquè estem reventats i la Sònia i l'Aina s'han anat de farranda a Kadiköy amb el murciano i unes alemanyes. Però això és una altra història.

Les meves nenes al poble maco, a mig camí de pujar al castell lleig