I plou. Bastant. El qual ens inhabilita per sortir al carrer i fer coses com comprovar com pot arribar la Victòria al curs de turc en menys de 2h o veure com es desenvolupen les eleccions del referèndum turc, del qual encara no tenim una idea clara de sobre què es refereix. La Victòria està llegint ara un article sobre què significa. És de La Vanguardia, crec. Anteriorment ja haviem analitzat un article de El País que no deia gens què passava... By the way, El Mundo també està prohibit a Turquia. Així per saber-ho.
Per fi La Vanguardia ens explica més o menys que està passant en aquets país que plou.
Curiositats d'avui. He descobert que el canal per cable arriba als 1000 canals, he descobert canals X àrabs, lo cual me ha turbado, i el minaret ens ha despertat a les 6 del matí. I ens culturitzem. Ens culturitzem molt. Perquè no tenim res més a fer. Llegim diaris online, mirem blogs o catàlegs de roba, com la Victòria ara. També mirem els nostres dos canals en anglès subtitulat en turc que de tant fan programació en turc. Com el show de l'Ellen Degeneres. En turc. Com és pot doblar un programa d'actualitat americana? Al turc? També ens ho preguntem.
Ara la Victòria parla de suicidis i de que una persona es suicida al món cada 40 segons.
En fi, que no sabem què fer, potser ens plantegem picar les veïnes en algun moment del dia. Per relacionar-nos. I tal. I perquè demà haig d'anar sol a la uni amb elles. I clar, estarà bé saber de què parlar. Oi?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Istambul. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Istambul. Mostrar tots els missatges
diumenge, 12 de setembre del 2010
dimecres, 8 de setembre del 2010
Tres dies, dos depressions.
Portem 3 dies a Istambul, una ciutat locura locuríssima.
Arribem dilluns 6 a Sabiha Gokcen, l'aeroport d'Àsia. Agafem un senyor taxi que no sabia on havia de dur-nos, para cada 2x3 a preguntar a la gent on ha d'anar. Recull un home que el guia. La Victòria i jo, cagadíssims. Per més INRI, la maletassa de la Victòria anava al seient del co-pilot, sense cinturó de seguretat, tal i com anàvem nosaltres.
El tràfic és horrible, la gent gira per direccions prohibides, creua les autopistes a peu, es salta els semàfors i avancen per la dreta. En fi, hem estat a punt de morir masses cops.
Arribem a casa, el pis no existeix, o sí que existeix, però encara està en obres, tot ple de pols i d'obreros, que, of course, no saben parlar anglès.
Deixem les maletes i firmem contracte (a prendre per cul de casa). Ergo, hem de tornar en Dolmus. Els dolmus són una màquina de matar. Un invent de Déu o del Diable per regular la població mundial. Són unes furgonetes-taxi-bus que fan un recorregut establert però que tu pots parar per pujar o baixar que quan et dongui la reial gana. Això sí, no s'atura del tot, redueix la marxa, obre les portes i tu has de saltar a dintre, procurant no morir en l'intent.
Dimarts 7. Anem per primer cop a la uni. Anem amb les veïnes de baix, una alemanya i una turco-holandesa. A la uni mooooooolts alemanys i holandesos d'ascendència turca. Vés, venen a conèixer les seves arrels turques.
Total, després d'això comença el nostre periple administratiu. No podem pertànyer a més d'un departament i ens hem de barallar amb tots ells per tal d'agafar assignatures de tots...
Quan acaba la nostra aventura de 4 hores per una uni enorme decidim que necessitem coses tan útils com paelles, sabó de mans, de plats, de cos o xampú. A part de menjar, òbviament. I anem a comprar.
Després de dos dies SUPER durs, entendreu les nostres depressions i ganes de tornar a casa. I més quan descobrim el primer dia que a Turquia el YouTube està prohibit i Google sofreix boicot (va malament o lent) en coses com google docs o google traductor. You know, una delícia de la llibertat d'expressió.
Avui (dimecres 8) ha estat un dia GUAI. Ens han arreglat el llum de la cuina i hem anat a Europa a fer el guiri. Estava a reventar de gent però hem visitat el Gran Basar, i hem vist per fora Santa Sofia i la Mesquita Blava (Sultanahmet). També hem passejat per Taksim, un barri de botigues, bàsicament.
Divendres farem una excursió Erasmus amb els de la uni i ja entrarem a llocs en serio :)
Avui estem mooooolt cansats per feliços. És el primer dia que estem bé i que no ens ha passat cap desgràcia. Toquem fusta/cap de la Victòria.
Us estima i us troba a faltar,
Pau.
Arribem dilluns 6 a Sabiha Gokcen, l'aeroport d'Àsia. Agafem un senyor taxi que no sabia on havia de dur-nos, para cada 2x3 a preguntar a la gent on ha d'anar. Recull un home que el guia. La Victòria i jo, cagadíssims. Per més INRI, la maletassa de la Victòria anava al seient del co-pilot, sense cinturó de seguretat, tal i com anàvem nosaltres.
El tràfic és horrible, la gent gira per direccions prohibides, creua les autopistes a peu, es salta els semàfors i avancen per la dreta. En fi, hem estat a punt de morir masses cops.
Arribem a casa, el pis no existeix, o sí que existeix, però encara està en obres, tot ple de pols i d'obreros, que, of course, no saben parlar anglès.
Deixem les maletes i firmem contracte (a prendre per cul de casa). Ergo, hem de tornar en Dolmus. Els dolmus són una màquina de matar. Un invent de Déu o del Diable per regular la població mundial. Són unes furgonetes-taxi-bus que fan un recorregut establert però que tu pots parar per pujar o baixar que quan et dongui la reial gana. Això sí, no s'atura del tot, redueix la marxa, obre les portes i tu has de saltar a dintre, procurant no morir en l'intent.
Dimarts 7. Anem per primer cop a la uni. Anem amb les veïnes de baix, una alemanya i una turco-holandesa. A la uni mooooooolts alemanys i holandesos d'ascendència turca. Vés, venen a conèixer les seves arrels turques.
Total, després d'això comença el nostre periple administratiu. No podem pertànyer a més d'un departament i ens hem de barallar amb tots ells per tal d'agafar assignatures de tots...
Quan acaba la nostra aventura de 4 hores per una uni enorme decidim que necessitem coses tan útils com paelles, sabó de mans, de plats, de cos o xampú. A part de menjar, òbviament. I anem a comprar.
Després de dos dies SUPER durs, entendreu les nostres depressions i ganes de tornar a casa. I més quan descobrim el primer dia que a Turquia el YouTube està prohibit i Google sofreix boicot (va malament o lent) en coses com google docs o google traductor. You know, una delícia de la llibertat d'expressió.
Avui (dimecres 8) ha estat un dia GUAI. Ens han arreglat el llum de la cuina i hem anat a Europa a fer el guiri. Estava a reventar de gent però hem visitat el Gran Basar, i hem vist per fora Santa Sofia i la Mesquita Blava (Sultanahmet). També hem passejat per Taksim, un barri de botigues, bàsicament.
Divendres farem una excursió Erasmus amb els de la uni i ja entrarem a llocs en serio :)
Avui estem mooooolt cansats per feliços. És el primer dia que estem bé i que no ens ha passat cap desgràcia. Toquem fusta/cap de la Victòria.
Us estima i us troba a faltar,
Pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)