dijous, 11 de novembre del 2010
Així sou els i les que passeu per aquí
Que confessi, siusplau, el qui ens segueix des de UK, Canadà i Singapur. Ens té profundament intrigats...
Ah, i el casi empat Macintosh - Windows també m'encanta! :)
Excurisó a Bursa a lo "Pekín Express"
A l'edifici on viuen els nostres nous amics espanyols i les catalanes UPF (secta total) estaven rallats perquè opinaven que no es movien gaire. Normal, viuen a Taksim de manera que no necessiten moure's per gairebé res, i van entendre perquè no ho feien després de tot un dia de viatge.. Però bé, que vam decidir que podíem anar a Bursa, una ciutat just a l'altra banda del mar Màrmara, a unes 4 o 7 hores (depenen del tràfic) de Istanbul.
Justament per evitar el tràfic nosaltres vam decidir que hi anàvem amb ferri, i aquí comença l'aventura a lo Pekín Express (amb la petita diferència que aquí sí que teníem diners per pagar transports). De fet, allò va semblar més una gimcana de qui aconseguia agafar més transports en un dia. El tema va anar - resumint- així:
- Taxi: 5 del matí, ens despertem i agafem un taxista boig perquè ens porti a Kadikoy. Hauríem d'haver vist que el tema no anava bé quan va decidir que per agafar-nos millor que fer tota la volta pel carrer en direcció correcta va decidir fer mitja vola en contra direcció durant 25 metres... Pugem al taxi i ens posa música a tota castanya mentre balla - literalment - al son de la música amb el volant (i, per tant, amb el cotxe i tots a dins). Dentro video:
- 1r Ferri: Arribem a Kadikoy a la cerca del ferry desaparegut (havíem d'anar en una direcció que no havíem provat mai). Paguem per entrar a un conegut i després agafar un autobús fins on havíem d'anar fins que descobrim que el que volíem si que existeix i l'agafem fins a Yenikapi (port a Europa).
- 2n ferri: Arribem a Yenikapi i comprem el bitllet per anar a fins a Bursa. Pugem al Ferri més fashion q hem vist mai i fem una hora i mitja de viatge fins a on crèiem que era Bursa.
- Autobús: Arribem a un port - of course, veníem en ferri - fins que mirem a la guia i descobrim que Bursa no té mar. Llavors, on som? Encara no ho hem descobert, el tema es que veiem que tothom fa una cua per comprar un bitllet d’autobús i nosaltres, igual. Resulta que òbviament ens hem equivocat d'autobús i aquest no ens deixa a Bursa sinó a les afores, i per tan hem d'agafar...
- Metro (exterior, tipus tren): de la parada de l'autobús perduda en mig del no-res a Bursa ciutat. Aquí tot molt bé.
A Bursa, a més a més, es va inventar el Kepab, així que uns quans van decidir anar a dinar al restaurant on s'havia inventat. Us diré que un kebap aquí normalment val entre 3 i 5 TL (des de 1'5 a 3€), el d'aquell restaurant valia 20. 20 TL! Un escàndol. Total, q ens vam fer una foto a l'inventor del kepab i després van dinar a un lloc normal (alguns de nosaltres ja havíem dinat abans de fer la recerca de 3/4 del restaurant).
Com que havíem tardat 4 hores en arribar, vam decidir marxar a una hora decent per calcular bé la tornada. És a dir, al cap de 4 hores més d'haver arribat. El procés de tornada va ser el següent (es tracta que aneu sumant transports...):
- Metro-Tren de Bursa al final de la línia / estació perduda: Tot i que sabíem que existia un autobús que ens portava de la ciutat a l'estació del ferri (perquè l’havíem vist a l'anada tot i no haver-lo agafat perquè ens vam equivocar), no vam saber trobar la parada, així que vam decidir fer el recorregut invers però amb un trajecte d'autobús més curt i el de metro més llarg. Així que vam fer tot la línia de Metro fins arribar a una altra estació perduda.
- Autobús: Després de barallar-nos amb el conductor sobre quan valia l'autobús, el vam agafar perquè ens portés fins al ferri. No anava gaire ple però tots els seients estaven ocupats, així que una senyora gran amb vel ens va començar a dir que ens assentéssim pel terra. En aquestes que un senyor gran li diu que no, que el molestem (normal, érem 10 persones assegudes pel terra d'un autobús) i la senyora arre que arre que ens quedéssim allà. Així que allà estàvem, fent una carretera treta directament de "bajo el sol de la Toscana" asseguts al terra de l'autobús. Tan maja la senyora que al marxar li va regalar un collaret a una de les nostres companyes de viatge.
- 3r Ferri: Bursa - Yenikapi: ple - ple de boira però vam arribar bé. Un cop allà veiem que la cosa està xunga. La boira d'Istanbul no deixava veure més enllà de 2 metres per davant, però bueno, ens separem de la resta d'espanyols i Àsia (és a dir, nosaltres) se'n va a l'aventura.
- Tren: Agafem un tren fins a Emiönü (on s'agafen els ferris cap a Kadikoy, és a dir, casa). La imatge del tren apareixent entre la boira semblava treta directament d'una pel·lícula de por o una novel·la d'Agata Cristie, no m'hagués estranyat gens que haguéssim sentit un crit d'algú assassinat allà al mig... Total arribem a Eminönü i descobrim que... Els ferris estan tancats! Of course, amb la boira no es veia ni que hi hagués mar! De manera que preguntem a un taxista si ens pot portar a casa i ens diu que no, que el pont també està tancat (després vam descobrir que era mentida, però en aquell moment no hi havia gaires més opcions), de manera que decidit acoplar-nos a casa les catalanes a Europa (que ens trobaven a faltar després de 10 minuts sense veure'ns) a dormir perquè no podíem tornar a casa. Així que:
- Dolmus: cap a Taksim fins a l'edifici Erasmus, en el que vam dormir estupendament fins diumenge al matí, que la boira havia escampat i després de fer una mica de turisme vam poder tornar a casa! A continuació, la foto de la boira a Taksim, perquè us feu una idea normalment a darrera hi ha una estàtua enorme del Papà...
I això és l'explicació dels 9 transports que vam agafar en un dia. Però eh, recordar que Bursa és ben bonic! I que si mai hi voleu anar, amb un autobús directe també s'hi arriba, però està clar que no és ni la meitat d'entretingut!
Salutacions a tothom!
a.Kapadokya (after Kapadokya, una setmana tranquila)
[Això anava a ser un post explicant també la nostra aventura a Bursa, però després d'escriure-ho he vist que era molt llarg així que l'he divit en dos, perquè perdeu menys el temps]
Hola a tothom!
Sí, estem vius, però des que som sociables i tenim amics que no ens podem girar de feina i tot el dia fem plans, així que entre això, una mica d'estudi i tot molt a la turca no hi ha manera d'actualitzar.
Però aquí hi ha la Victòria, que com que no vol estudiar, actualitza.
La setmana passada, després de tornar del viatge a la Capadoccia, fam fer moltes coses! Entre d'altres, per exemple, anar a Bagdat Cadessi, que és el carrer més pijo de tot Istanbul! De sobte estàs per aquesta caòtica ciutat i et trobes un carrer amb botigues de Gucci, Louis Vuitton i Zara! Tot moníssim però caríssim, però bueno, va valdre la pena veure-ho.
També vam anar a fer-nos el permís de residència, però abans vam passar a dinar a la Universitat d'Istanbul (una pública que hi ha al centre de la part turística) on pots dinar per 0,75TL, és a dir, uns 40 cèntims d'Euro! La veritat és que l'experiència no té pèrdua... Entres en un passadís que és com un búnquer, hi ha pintades a les parets i els fluorescents pampalluguen. Llavors arribes al final i hi ha uns torniquets com els del metro i passes la targeta d'estudiant que et descompte el preu del dinar. Passes per un altre passadís-búnquer fins que et trobes amb una mena de taquilla (com les de comprar els bitllets de tren, però sense ser transparent) per sota la qual surten disparades les safates amb el menjar. I el resultat el veieu a continuació... No fa molt bona pinta, però el més espectacular de tot és que estava bo!
Després d'aquest fantàstic dinar vam anar a fer-nos el permís de residència, que consisteix en que li paguem una pasta al Govern Turc perquè ens faci una merda llibreteta escrita a màquina d'escriure segons la qual diu que podem entrar i sortir tantes vegades com vulguem. El que no sap és que no tenim cap intenció de sortir, pero bueno, es veu que sinó no ens deixaran. En fi, que la oficina d'estrangeria està al cul del món, òbviament ens vam perdre de camí allà i, un cop ho vam trobar - arribàvem una hora tard a la hora citada - no sabíem exactament si era allà perquè tothom ens parlava en truc tot i ser Estrangeria (que ve d'estranger, és a dir, que no és turc, és a dir, que no el parla! però això era massa perquè ho entenguessin ells). Lo dicho, que vam arribar una hora tard i encara ens vam haver d'esperar una hora i mitja més... Total perquè paguéssim i ens diguessin que havíem de tornar a buscar el permís dilluns. Òbviament no hi hem anat, perquè a la turca el permís no hi era ni en broma, provarem sort demà...
Fins una altra!
Hola a tothom!
Sí, estem vius, però des que som sociables i tenim amics que no ens podem girar de feina i tot el dia fem plans, així que entre això, una mica d'estudi i tot molt a la turca no hi ha manera d'actualitzar.
Però aquí hi ha la Victòria, que com que no vol estudiar, actualitza.
La setmana passada, després de tornar del viatge a la Capadoccia, fam fer moltes coses! Entre d'altres, per exemple, anar a Bagdat Cadessi, que és el carrer més pijo de tot Istanbul! De sobte estàs per aquesta caòtica ciutat i et trobes un carrer amb botigues de Gucci, Louis Vuitton i Zara! Tot moníssim però caríssim, però bueno, va valdre la pena veure-ho.
També vam anar a fer-nos el permís de residència, però abans vam passar a dinar a la Universitat d'Istanbul (una pública que hi ha al centre de la part turística) on pots dinar per 0,75TL, és a dir, uns 40 cèntims d'Euro! La veritat és que l'experiència no té pèrdua... Entres en un passadís que és com un búnquer, hi ha pintades a les parets i els fluorescents pampalluguen. Llavors arribes al final i hi ha uns torniquets com els del metro i passes la targeta d'estudiant que et descompte el preu del dinar. Passes per un altre passadís-búnquer fins que et trobes amb una mena de taquilla (com les de comprar els bitllets de tren, però sense ser transparent) per sota la qual surten disparades les safates amb el menjar. I el resultat el veieu a continuació... No fa molt bona pinta, però el més espectacular de tot és que estava bo!
Després d'aquest fantàstic dinar vam anar a fer-nos el permís de residència, que consisteix en que li paguem una pasta al Govern Turc perquè ens faci una merda llibreteta escrita a màquina d'escriure segons la qual diu que podem entrar i sortir tantes vegades com vulguem. El que no sap és que no tenim cap intenció de sortir, pero bueno, es veu que sinó no ens deixaran. En fi, que la oficina d'estrangeria està al cul del món, òbviament ens vam perdre de camí allà i, un cop ho vam trobar - arribàvem una hora tard a la hora citada - no sabíem exactament si era allà perquè tothom ens parlava en truc tot i ser Estrangeria (que ve d'estranger, és a dir, que no és turc, és a dir, que no el parla! però això era massa perquè ho entenguessin ells). Lo dicho, que vam arribar una hora tard i encara ens vam haver d'esperar una hora i mitja més... Total perquè paguéssim i ens diguessin que havíem de tornar a buscar el permís dilluns. Òbviament no hi hem anat, perquè a la turca el permís no hi era ni en broma, provarem sort demà...
Fins una altra!
dijous, 4 de novembre del 2010
Kapadokya trip
Hola holita vecinitos del continente de al ladoooo.
Fa moooolts dies que vam arribar de Capadòcia, però feia mandreta actualitzar... :)
Pel mig de Turquia molt i molt bé, molts erasmus, música de merda (la mescla turco-holandesa és fatal, musicalment són dos països horribles) i moltes hores d'autocar...
Divendres 29
Després de 10 hores de bus arribem al Flinstones Hotel a les 10 del matí. Ens instal·lem i anem a veure el Göreme Panorama, un mirador de tota la vida, vaja...
Després anem a la ciutat subterrànea de Derinkuyu. Una ciutat immensa sota terra amb sostres molt baixos.
Qui va decidir un bon dia viure sota terra?????
A dalt vam veure una església rodejada de gitanos que ens demanaven diners. Tot un clàssic si vius a Istambul.
De camí vam parar en un poble amb un magnífic castell al que la Victòria i jo no vam pujar perquè ens feia molta mandra.
A més, el nostre guia ens havia dit que no valia la pena. Pues no es por ir, pero ir pa ná, es tontería. Explica-li això a un guiri.
Tornem a l'hotel, comença a ploure molt, ens quedem a les fosques i intimem i aprofundim relacions socials entre vi, cervesa, cartes i tabla (backgammon) a les fosques. Ja sabem jugar a tabla!! Som taaaan autòctons!
Dissabte 30
Anem a una antiga ciutat (grega?) en ruïnes que escala una muntanya. Cool. Però comencem a estar una miiiiiica cansats de les cases en ruïnes i dels forats a les roques i de les cases a dins les roques.
Després anem a un factoria de ceràmica mooooolt interessant amb una visita molt breu i un home que tenia ganes de fer-nos fora... els guiris flipen amb el concepte "càntir" per guardar el vi i l'aigua fresca!
Jo opino que Andalusia tinc la mateixa ceràmica i que corre menys riscos de que es trenqui.
Després anem cap a una altra factoria de vi. Fem un tastet de vins i pensàvem que ens deixarien entrar a la bodega... però no! era només per emborratxar-nos a chupitos de vi!!
De camí ens parem a veure una roca en forma de camell. Una gran atracció de la Capadòcia!
Acabem el dia al museu a l'aire lliure de Göreme, on hi ha més cases a la roca i més esglésies dins la roca. The best church in the stone ever comença a ser una broma comuna per cagar-se en les construccions rocoses.
Veiem per fi els magnífics globus que caracteritzen la Capadòcia i que omplen totes les postals, amb globus enganxats amb Photoshop a totes les postals (porque el dia de la foto no había ninguno en el cielo y había que ponerlo).
Diumenge 31
Comencem el viatge cap a Istambul. De camí fem dos parades, una en una espècie d'esquerda enmig del desert amb una vall preciosa i un riu encantador.
L'altra és en el tercer llac més gran de Turquia (i creieu-me, era molt gran) i que a més, és salat. Era el atardecer i vam fer unes fotos precioses. La veritat és que va ser el final perfecte del viatge (obviant les 5 hores de viatge que encara quedaven).
I aquest és el nostre viatge a la Capadòcia. Per molt crític que sembli el post, m'ho vaig passar super bé i realment és un lloc on s'ha d'anar.
Fin. Estic dinant.
PD. Estem vius, nosaltres i tots els que coneixem d'Istambul. Vam estar a la zona de l'atemptat dimarts i no en queda ni rastre. És curiós, és com si no hagués passat...
PD2. Tenim YouTube again! Tot i que el País digui que ens l'han tornat a prohibir...
Fa moooolts dies que vam arribar de Capadòcia, però feia mandreta actualitzar... :)
Pel mig de Turquia molt i molt bé, molts erasmus, música de merda (la mescla turco-holandesa és fatal, musicalment són dos països horribles) i moltes hores d'autocar...
Divendres 29
Després de 10 hores de bus arribem al Flinstones Hotel a les 10 del matí. Ens instal·lem i anem a veure el Göreme Panorama, un mirador de tota la vida, vaja...
Després anem a la ciutat subterrànea de Derinkuyu. Una ciutat immensa sota terra amb sostres molt baixos.
Qui va decidir un bon dia viure sota terra?????
A dalt vam veure una església rodejada de gitanos que ens demanaven diners. Tot un clàssic si vius a Istambul.
De camí vam parar en un poble amb un magnífic castell al que la Victòria i jo no vam pujar perquè ens feia molta mandra.
A més, el nostre guia ens havia dit que no valia la pena. Pues no es por ir, pero ir pa ná, es tontería. Explica-li això a un guiri.
Tornem a l'hotel, comença a ploure molt, ens quedem a les fosques i intimem i aprofundim relacions socials entre vi, cervesa, cartes i tabla (backgammon) a les fosques. Ja sabem jugar a tabla!! Som taaaan autòctons!Dissabte 30
Anem a una antiga ciutat (grega?) en ruïnes que escala una muntanya. Cool. Però comencem a estar una miiiiiica cansats de les cases en ruïnes i dels forats a les roques i de les cases a dins les roques.
Després anem a un factoria de ceràmica mooooolt interessant amb una visita molt breu i un home que tenia ganes de fer-nos fora... els guiris flipen amb el concepte "càntir" per guardar el vi i l'aigua fresca!Jo opino que Andalusia tinc la mateixa ceràmica i que corre menys riscos de que es trenqui.
Després anem cap a una altra factoria de vi. Fem un tastet de vins i pensàvem que ens deixarien entrar a la bodega... però no! era només per emborratxar-nos a chupitos de vi!!
De camí ens parem a veure una roca en forma de camell. Una gran atracció de la Capadòcia!
Acabem el dia al museu a l'aire lliure de Göreme, on hi ha més cases a la roca i més esglésies dins la roca. The best church in the stone ever comença a ser una broma comuna per cagar-se en les construccions rocoses.
Veiem per fi els magnífics globus que caracteritzen la Capadòcia i que omplen totes les postals, amb globus enganxats amb Photoshop a totes les postals (porque el dia de la foto no había ninguno en el cielo y había que ponerlo).Diumenge 31
Comencem el viatge cap a Istambul. De camí fem dos parades, una en una espècie d'esquerda enmig del desert amb una vall preciosa i un riu encantador.
L'altra és en el tercer llac més gran de Turquia (i creieu-me, era molt gran) i que a més, és salat. Era el atardecer i vam fer unes fotos precioses. La veritat és que va ser el final perfecte del viatge (obviant les 5 hores de viatge que encara quedaven).
I aquest és el nostre viatge a la Capadòcia. Per molt crític que sembli el post, m'ho vaig passar super bé i realment és un lloc on s'ha d'anar.Fin. Estic dinant.
PD. Estem vius, nosaltres i tots els que coneixem d'Istambul. Vam estar a la zona de l'atemptat dimarts i no en queda ni rastre. És curiós, és com si no hagués passat...
PD2. Tenim YouTube again! Tot i que el País digui que ens l'han tornat a prohibir...
dijous, 28 d’octubre del 2010
Marxem de viatge!
Demà és el 87è aniversari de la República Turca i és un dia festiu.
Ara en una hora marxem a la Cappadocia amb els de Yeditepe fins diumenge. Viatge de bus infernal de 9 hores.
L'Aina i la Sònia van marxar ahir amb uns amics de la seva uni a Ankara i després baixaran a la Capadòcia. Elles estan bé, ja ens han enviat un parell de missatges :)
Res més.
Görüsürüz!
Ara en una hora marxem a la Cappadocia amb els de Yeditepe fins diumenge. Viatge de bus infernal de 9 hores.
L'Aina i la Sònia van marxar ahir amb uns amics de la seva uni a Ankara i després baixaran a la Capadòcia. Elles estan bé, ja ens han enviat un parell de missatges :)
Res més.
Görüsürüz!
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Ens exiliem
Aquí Pau a l'habla. Aquests últims dies han passat moltes coses, visites diplomàtiques i fiestas patrias.
Ens vam quedar en un dijous totalment improductiu, sense fer res. Curiosament, aquests dies ens agraden, perquè significa que no gastem. Sempre que vegis un dia als nostres comptes diaris on no aparegui res, és que no hem sortit de casa. Això o ens dóna el dia espartano, que no és gaire sovint. Això de viure sol és un gastoooooo...
Divendres 22
Fem el test de turc (türkçe sınavı) i la Victòria i jo creuem el món per anar al consulat. Com veureu, en aquest bloc només la Victòria i jo fem coses, però és que elles pobres, tenen classe cada dia, un munt d'hores i no poden fer res més que sortir de festa. Que no és poc.
El consulat està a prendre per cul, lluny de la zona de la resta de consulats. A la zona MOLT alta.
Allà ens atèn una Policia Nacional (tant borde com inútil) des de la porta d'entrada: ¿qué queréis? ¿sobre visado y elecciones? de Barcelona, catalanes, ¿no?
Sense poder entrar al consulat i amb unes respostes vagues (la tia havia d'entrar cada cop a preguntar) ens acabem anant amb un cabreooooo.
Decidim que ja que estem al cul del món (i no pensem tornar en un principi) ens quedem a veure la zona. Molt maco, uns centres comercials brutaaaals i tot molt ben arreglat.
.jpg)
Però ens en vam anar a casa, perquè la Victòria tenia una trobada amb els del curs de turc i s'havia de posar maaaaaaaaaaaaaca. Ja sabem tots com és.
Dissabte 23
L'Aina i la Sònia van anar d'excursió amb els de la seva uni, a una ciutat a prendre per cul (més que el consulat) Ismik o Izmik, o algo així. Diuen que va estar entretingut però que no hi havia res a fer...
Fins la nit, la Victòria i jo, no vam fer res, feineta i perreo per casa, perquè a la nit sortiem de festa. Era l'aniversari d'una espanyola que no coneixiem de res, però les nostres amigues catalanes ens hi van convidar. Total que hi anem i tenim una festa molt guai amb un monton d'espanyols i uns quants guiris.
Tothom quan ve d'erasmus diu que no pensa relacionar-se amb espanyols, que ells venen a practicar anglès. Jo opino que després de tot el dia parlant en anglès a classe i amb els companys de classe i de no entendre que diu ningú pel carrer, no està de més parlar castellà (ni que sigui!!) amb algú. Que l'anglès will be always there. A més, tots 4 estem prenent classes d'exposició oral en anglès i quan tornem serem uns màquines! (nótese la construcció de prenent, we are taking oral english lessons).
En fin, una festa moooolt guai i que ens ho vam passar molt bé ^^
Diumenge 24
No vam sortir de casa en tot el dia. No vam gastar ni una lira.
Últimament els nostres posts són de dia. dia. dia. però com que actualitzem cada tant, doncs ens passen moltes coses. Suposo que someday vindrà un post reflexiu de l'erasmus en un país musulmà i de les nostres noves actituds davant la vida o sobre com solucionem els problemes que ens passen a la vida. De debò que hi pensem molt durant el dia!!!
Per cert, avui ens ha fet un dia fantàstic, amb un solet increible i ens hem adormit als bancs davant del Social Center de Yeditepe.
Per cert (2), dijous marxem a la Capadòcia. El 29 d'octubre és el dia de la República i tenim festa (més??) per tant ens anem de viatge. Aquests dies no estarem disponibles, però tornarem ready's per explicar-vos com és!
Ens vam quedar en un dijous totalment improductiu, sense fer res. Curiosament, aquests dies ens agraden, perquè significa que no gastem. Sempre que vegis un dia als nostres comptes diaris on no aparegui res, és que no hem sortit de casa. Això o ens dóna el dia espartano, que no és gaire sovint. Això de viure sol és un gastoooooo...
Divendres 22
Fem el test de turc (türkçe sınavı) i la Victòria i jo creuem el món per anar al consulat. Com veureu, en aquest bloc només la Victòria i jo fem coses, però és que elles pobres, tenen classe cada dia, un munt d'hores i no poden fer res més que sortir de festa. Que no és poc.
El consulat està a prendre per cul, lluny de la zona de la resta de consulats. A la zona MOLT alta.
Allà ens atèn una Policia Nacional (tant borde com inútil) des de la porta d'entrada: ¿qué queréis? ¿sobre visado y elecciones? de Barcelona, catalanes, ¿no?
Sense poder entrar al consulat i amb unes respostes vagues (la tia havia d'entrar cada cop a preguntar) ens acabem anant amb un cabreooooo.
Decidim que ja que estem al cul del món (i no pensem tornar en un principi) ens quedem a veure la zona. Molt maco, uns centres comercials brutaaaals i tot molt ben arreglat.
.jpg)
Però ens en vam anar a casa, perquè la Victòria tenia una trobada amb els del curs de turc i s'havia de posar maaaaaaaaaaaaaca. Ja sabem tots com és.Dissabte 23
L'Aina i la Sònia van anar d'excursió amb els de la seva uni, a una ciutat a prendre per cul (més que el consulat) Ismik o Izmik, o algo així. Diuen que va estar entretingut però que no hi havia res a fer...
Fins la nit, la Victòria i jo, no vam fer res, feineta i perreo per casa, perquè a la nit sortiem de festa. Era l'aniversari d'una espanyola que no coneixiem de res, però les nostres amigues catalanes ens hi van convidar. Total que hi anem i tenim una festa molt guai amb un monton d'espanyols i uns quants guiris.
Tothom quan ve d'erasmus diu que no pensa relacionar-se amb espanyols, que ells venen a practicar anglès. Jo opino que després de tot el dia parlant en anglès a classe i amb els companys de classe i de no entendre que diu ningú pel carrer, no està de més parlar castellà (ni que sigui!!) amb algú. Que l'anglès will be always there. A més, tots 4 estem prenent classes d'exposició oral en anglès i quan tornem serem uns màquines! (nótese la construcció de prenent, we are taking oral english lessons).
En fin, una festa moooolt guai i que ens ho vam passar molt bé ^^
Diumenge 24
No vam sortir de casa en tot el dia. No vam gastar ni una lira.
Últimament els nostres posts són de dia. dia. dia. però com que actualitzem cada tant, doncs ens passen moltes coses. Suposo que someday vindrà un post reflexiu de l'erasmus en un país musulmà i de les nostres noves actituds davant la vida o sobre com solucionem els problemes que ens passen a la vida. De debò que hi pensem molt durant el dia!!!
Per cert, avui ens ha fet un dia fantàstic, amb un solet increible i ens hem adormit als bancs davant del Social Center de Yeditepe.
Per cert (2), dijous marxem a la Capadòcia. El 29 d'octubre és el dia de la República i tenim festa (més??) per tant ens anem de viatge. Aquests dies no estarem disponibles, però tornarem ready's per explicar-vos com és!
dijous, 21 d’octubre del 2010
Al mar, al mar!
Dimarts 19
Acabem classes a Yeditepe a les 14. Decidim que l'última hora de classe ens la passem pel forro perquè la presentació que estan fents els turcs no ens agrada, que la nostra va ser més molongui.
Dinem a casa i fem migdiada. Des de les 12 que el cel s'havia aclarat a una velocitat increible, des de que les últimes visites van agafar l'avió que el temps ha millorat molt...
En un rampell d'inspiració, la Victòria decideix anar a Üsküdar, un barri asiàtic que dóna al Bòsfor, molt a prop del primer pont. És un barri molt maco, molt pijolis i amb un passeig marítim poc vist a Istambul... És un lloc perfecte per fer fotos. Com a bons autòctons, només tenim el mòbil així que les fotos són así así...
.jpg)
El primer pont, el Bosphorus bridge
Com veieu, el dia era preciós i el atardesser era maravillossssso. Seguim passejant. La veritat que ens sorprén molt la zona, molt cuidada, amb els seus parcs... era genial!
Vam seguir fent algunes fotos més i al final vam triar la terrassa del MADO, una cadena de cafeteries i pastalar (pastissos. aquí una pasta és un pastís; pastalar, pastissos; i makarna, la pasta, la italiana, macarrons, espaguettis, etc.).
.jpg)
Les barques guardades en una espècie de port. Molt de fons, la Torre de Gàlata.
És un lloc molt pijais però llancem la casa per la ventana i ens asseiem amb totes les parelletes que aprofitaven la posta de sol per dir-se paraules d'amor, senzilles i tendres.
Ens demanem dos çay (iki çay, no iki çaylar perquè si li poses un nº ja no cal fer el plural) i un çikolatali pasta, un pastís enoooooorme de xocolata que ens va atipar un colló.
Després d'una tarda romantiquíssima ens en tornem a casa, a fer enveja a l'Aina i la Sònia.
Dimecres 20
Fem una classe de Disseny d'allò més improductiva, tipus punts per polzada (ppp) i coses així, a la que no fem gens ni mica de cas. Quan acabem anem a casa i llegim el mail de l'Alberto, el murciano, per anar a veure el Barça-Copenhaguen. Ens sembla un pla guai i descansem perquè després del partit es preveu anar a la inuguració de l'ESN bar (Erasmus Student Network).
Tots 4 anem a casa de dos espanyols més, Imanol i Paqui, vasc-madrileny i andalusa on ens trobarem al Juan (andalús també) i... sorpresa! dues noies de la Pompeu!!! Si és que el món és un panyuelu. La Maria i l'Iria, molt majes elles ^^
Veiem el Barça, parlem de coses importants (preparem un viatge a Grècia per renovar visat i no pagar permís de residència) i ens anem de festa. Una nit molt molongui i molt productiva.
Dijous 21
La Sònia i l'Aina tenien classe a les 9. La Victòria i jo encara no hem sortit de casa. Anem en pijama. Són les 17.40. El test setmanal de turc el farem demà :)
Acabem classes a Yeditepe a les 14. Decidim que l'última hora de classe ens la passem pel forro perquè la presentació que estan fents els turcs no ens agrada, que la nostra va ser més molongui.
Dinem a casa i fem migdiada. Des de les 12 que el cel s'havia aclarat a una velocitat increible, des de que les últimes visites van agafar l'avió que el temps ha millorat molt...
En un rampell d'inspiració, la Victòria decideix anar a Üsküdar, un barri asiàtic que dóna al Bòsfor, molt a prop del primer pont. És un barri molt maco, molt pijolis i amb un passeig marítim poc vist a Istambul... És un lloc perfecte per fer fotos. Com a bons autòctons, només tenim el mòbil així que les fotos són así así...
.jpg)
El primer pont, el Bosphorus bridgeVam seguir fent algunes fotos més i al final vam triar la terrassa del MADO, una cadena de cafeteries i pastalar (pastissos. aquí una pasta és un pastís; pastalar, pastissos; i makarna, la pasta, la italiana, macarrons, espaguettis, etc.).
.jpg)
Les barques guardades en una espècie de port. Molt de fons, la Torre de Gàlata.Ens demanem dos çay (iki çay, no iki çaylar perquè si li poses un nº ja no cal fer el plural) i un çikolatali pasta, un pastís enoooooorme de xocolata que ens va atipar un colló.
Després d'una tarda romantiquíssima ens en tornem a casa, a fer enveja a l'Aina i la Sònia.
Dimecres 20
Fem una classe de Disseny d'allò més improductiva, tipus punts per polzada (ppp) i coses així, a la que no fem gens ni mica de cas. Quan acabem anem a casa i llegim el mail de l'Alberto, el murciano, per anar a veure el Barça-Copenhaguen. Ens sembla un pla guai i descansem perquè després del partit es preveu anar a la inuguració de l'ESN bar (Erasmus Student Network).
Tots 4 anem a casa de dos espanyols més, Imanol i Paqui, vasc-madrileny i andalusa on ens trobarem al Juan (andalús també) i... sorpresa! dues noies de la Pompeu!!! Si és que el món és un panyuelu. La Maria i l'Iria, molt majes elles ^^
Veiem el Barça, parlem de coses importants (preparem un viatge a Grècia per renovar visat i no pagar permís de residència) i ens anem de festa. Una nit molt molongui i molt productiva.
Dijous 21
La Sònia i l'Aina tenien classe a les 9. La Victòria i jo encara no hem sortit de casa. Anem en pijama. Són les 17.40. El test setmanal de turc el farem demà :)
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Hamam - Bany turc
Quan la Roser i mon germà van venir tenien molt clar que volien anar a un hamam. Al principi ens feia una barreja d'il·lusió i por al desconegut. Ens semblava una cosa molt exòtica tot i que poc higiènica.
Primer de tot, vam haver de trobar un hamam que fos unisex. La divisió de sexes no es porta tant com pot semblar a Istambul (no sé a la resta de Turquia), però en un bany on s'ensenyen "las carnes" doncs quasi es troba normal. O això o jo ja començo a ser massa turc.
Anyway, el hamam unisex que sortia a la guia de la Roser era el de Suleymaniye, allà al costat del Basar de les espècies i del Gran Basar. On està tot, vaja.
Com que teniem por (i la traducció espanyola de la pàg web era bastant pèsima, comproveu-ho) doncs vam decidir mirar reviews per Internet. Allà vam trobar algunes de molt bones i d'altres de molt dolentes. Parlaven de dolors insofribles i visions borroses després de passar molta estona esperant a la sauna...
Però ens hi vam decidir. Ho vam fer. I no ens n'arrepentim.
Arribes allà després de reservar per Internet. Pagues la reserva i et guien a un cambiador on pots deixar les teves coses i tancar amb una clau que portaràs a sobre.
Vas vestit amb banyador i una tovallola donada pel Hamam. A les noies els ofereixen la part de dalt del biquini (millor porteu-vos els vostre propi, les mides no són gaire grans...) i uns shorts obligatoris (millor amb la part de baix posada, ecs).
Passes a la sauna. T'hi esperes un temps variable fins que arriben els massatgistes que et condueixen a petites sales que donen a la sala gran de la sauna.
Comença el massatge:
- Se't mulla amb aigua freda.
- Et rasquen amb un guant raspós que t'exfolia la pell. Mon germà i jo (extremadament delicats de pell) hem tornat amb tota la pell sencera. No us preocupeu.
- T'estiren a sobre la placa de marbre. Comença el massatge amb sabó.
- Et posen el sabó per sobre, molta espuma i et fan el massatge.
- Després d'uns 15 minuts, et tornen a mullar, et fan fora de la sala, et tornes a canviar (t'has de quedar en tovalloleta a baix, t'enrotllen el cap i la part de dalt del cos.
- T'esperes prenent un tè a fora fins que estiguis sec. Et posen una mica de colònia a les mans.
- Et tornes a canviar al canviador, et pots posar desodorant i secar-te al cabell en el mega tocador que tenen.
- Surts del hamam on et tornen a posar colònia a les mans.
- Escrius un review al teu blog sobre Istambul.
Primer de tot, vam haver de trobar un hamam que fos unisex. La divisió de sexes no es porta tant com pot semblar a Istambul (no sé a la resta de Turquia), però en un bany on s'ensenyen "las carnes" doncs quasi es troba normal. O això o jo ja començo a ser massa turc.
Anyway, el hamam unisex que sortia a la guia de la Roser era el de Suleymaniye, allà al costat del Basar de les espècies i del Gran Basar. On està tot, vaja.
Com que teniem por (i la traducció espanyola de la pàg web era bastant pèsima, comproveu-ho) doncs vam decidir mirar reviews per Internet. Allà vam trobar algunes de molt bones i d'altres de molt dolentes. Parlaven de dolors insofribles i visions borroses després de passar molta estona esperant a la sauna...
Però ens hi vam decidir. Ho vam fer. I no ens n'arrepentim.
Arribes allà després de reservar per Internet. Pagues la reserva i et guien a un cambiador on pots deixar les teves coses i tancar amb una clau que portaràs a sobre.
Vas vestit amb banyador i una tovallola donada pel Hamam. A les noies els ofereixen la part de dalt del biquini (millor porteu-vos els vostre propi, les mides no són gaire grans...) i uns shorts obligatoris (millor amb la part de baix posada, ecs).
Passes a la sauna. T'hi esperes un temps variable fins que arriben els massatgistes que et condueixen a petites sales que donen a la sala gran de la sauna.
Comença el massatge:
- Se't mulla amb aigua freda.
- Et rasquen amb un guant raspós que t'exfolia la pell. Mon germà i jo (extremadament delicats de pell) hem tornat amb tota la pell sencera. No us preocupeu.
- T'estiren a sobre la placa de marbre. Comença el massatge amb sabó.
- Et posen el sabó per sobre, molta espuma i et fan el massatge.
- Després d'uns 15 minuts, et tornen a mullar, et fan fora de la sala, et tornes a canviar (t'has de quedar en tovalloleta a baix, t'enrotllen el cap i la part de dalt del cos.
- T'esperes prenent un tè a fora fins que estiguis sec. Et posen una mica de colònia a les mans.
- Et tornes a canviar al canviador, et pots posar desodorant i secar-te al cabell en el mega tocador que tenen.
- Surts del hamam on et tornen a posar colònia a les mans.
- Escrius un review al teu blog sobre Istambul.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
plou i fa sol
Avui ja s'ha anat mon germà i la Roser. Ha estat molt bé tenir-los a casa, l'Aina ha hagut de cuinar per 6 i hem hagut de reorganitzar el dining room i quasi no hi cabiem... però ha estat genial!
Em sap greu per ells, ha fet una setmana merdosa, plovent i amb dies molt grisos i avui, just avui, ha fet un sol radiant i un cel que enamorava.
Està bé, doncs, les visites, perquè ja comencem a tenir més planejat les rutes i per on s'ha d'anar. I així anirem improving la seva qualitat visitil. A que és nice?
D'aquests dies, el més destacable és la visita al hamam de Suleymaniye. Sortia a la guia de la Roser, és un dels pocs hamams que és unisex i la veritat és que va estar genial. Anàvem amb por de la rascada exfoliant perquè haviem llegit reviews molt dolentes per internet però va anar super bé. En un pròxim post ja explicaré què tal ^^
Què hem fet a part de tenir les visites? Hem anat de molts bars, ens hem mogut molt últimament.
Divendres vam sortir a prendre un çay (te) per Kadikoy, després una cerveseta per allà en el carrer dels bar molonguis (aquí els bars són d'edificis sencers, majoritàriament, amb 2/3 pisos i estan ambientats molt guais) en un bar amb la seva llar de foc etc. després vam anar a sopar a un lloc autòcton i, per acabar, vam tornar a anar a un altre bar supeeeer guai. La música estava genial, la primera hora, després ja va començar la turca. I, també, hi havien alguns "modernillos" turcs. Era la cosa més propera a Barna que hem tingut en l'últim mes. Ara, no se li acostava ni de bon tros, ja us ho dic ara.
Però ens vam emocionar molt al sentir-nos home sweet home.
Dissabte vam tornar a quedar en un bar amb un italià, un francès i un alemany amics de l'Aina i la Sònia. Vam veure el Barça-València i la Roser va introduir-los-hi el concepte "porra". Va guanyar la Vico, amb un premi d'una Efes Pilsen de 50 cl! très cool! Després ens vam motivar molt i vam pirar cap a Taksim, a Europa. 3/4 d'hora més tard arribem allà per trobar-nos amb uns turcs de la uni Aina-Sònia. Vam anar a un bar conegut, el Kafe Pi. EL mateix estil, 3 pisos de bar amb música guai (amb relliscades turques de tant en tant) i xupitos d'absenta flamejants.
Avui hem tornat a anar a Kadikoy a sopar, hem trobat un lloc on fan els millors durums del món, enormes, fets amb un pa super gruixut i fets amb tot l'amor d'un propietari molt majo amb el que ens hem pogut comunicar a mitjes. Tipus: nere oturmak? (on viure?) era tant bon home que ni ens conjugava els verbs! estem molt proud of us d'aconseguir mantenir una mínima conversa en turc!
Total, que ha estat una setmana molt guai i que trobarem a faltar l'Arnau i la Roser. We'll miss you! muaaaaaaa
Em sap greu per ells, ha fet una setmana merdosa, plovent i amb dies molt grisos i avui, just avui, ha fet un sol radiant i un cel que enamorava.
Està bé, doncs, les visites, perquè ja comencem a tenir més planejat les rutes i per on s'ha d'anar. I així anirem improving la seva qualitat visitil. A que és nice?
D'aquests dies, el més destacable és la visita al hamam de Suleymaniye. Sortia a la guia de la Roser, és un dels pocs hamams que és unisex i la veritat és que va estar genial. Anàvem amb por de la rascada exfoliant perquè haviem llegit reviews molt dolentes per internet però va anar super bé. En un pròxim post ja explicaré què tal ^^
Què hem fet a part de tenir les visites? Hem anat de molts bars, ens hem mogut molt últimament.
Divendres vam sortir a prendre un çay (te) per Kadikoy, després una cerveseta per allà en el carrer dels bar molonguis (aquí els bars són d'edificis sencers, majoritàriament, amb 2/3 pisos i estan ambientats molt guais) en un bar amb la seva llar de foc etc. després vam anar a sopar a un lloc autòcton i, per acabar, vam tornar a anar a un altre bar supeeeer guai. La música estava genial, la primera hora, després ja va començar la turca. I, també, hi havien alguns "modernillos" turcs. Era la cosa més propera a Barna que hem tingut en l'últim mes. Ara, no se li acostava ni de bon tros, ja us ho dic ara.
Però ens vam emocionar molt al sentir-nos home sweet home.
Dissabte vam tornar a quedar en un bar amb un italià, un francès i un alemany amics de l'Aina i la Sònia. Vam veure el Barça-València i la Roser va introduir-los-hi el concepte "porra". Va guanyar la Vico, amb un premi d'una Efes Pilsen de 50 cl! très cool! Després ens vam motivar molt i vam pirar cap a Taksim, a Europa. 3/4 d'hora més tard arribem allà per trobar-nos amb uns turcs de la uni Aina-Sònia. Vam anar a un bar conegut, el Kafe Pi. EL mateix estil, 3 pisos de bar amb música guai (amb relliscades turques de tant en tant) i xupitos d'absenta flamejants.
Avui hem tornat a anar a Kadikoy a sopar, hem trobat un lloc on fan els millors durums del món, enormes, fets amb un pa super gruixut i fets amb tot l'amor d'un propietari molt majo amb el que ens hem pogut comunicar a mitjes. Tipus: nere oturmak? (on viure?) era tant bon home que ni ens conjugava els verbs! estem molt proud of us d'aconseguir mantenir una mínima conversa en turc!
Total, que ha estat una setmana molt guai i que trobarem a faltar l'Arnau i la Roser. We'll miss you! muaaaaaaa
dijous, 14 d’octubre del 2010
Octubre, mes de visites
Aquí Victòria, que després de casi dues setmanes torna a tenir vida pròpia (el que vol dir que torna a no fer res, vaja).
I és que aquest octubre portem un mes molt estressant. Perquè tenim visites, moltes visites! Les visites estan bé, fan ambient, porten la Elle, porc i formatges (:D!) i parlen la nostra llengua, tot un detall. Però és cansat tenir visites, perquè clar, vol dir que hem de (tornar a) veure totes "coses que s'han de veure" a Istanbul, que no són poques precisament. Això vol dir que servidora amb una setmana va veure dues vegades el Topkapi, tres el Gran Bazar i va agafar infinits ferris, que està bé, però tenint en compte que a més a més en algun moment hauria d'anar a classe, és cansat.
Així doncs, la primera setmana vam tenir la Marina, que va viure a casa nostra i va fer molt ambient amb grans frases estel·lars i la qual també es mereixeria ara mateix un llibre de "Marina l'autòctona" ja que va passar Akbils amunt i avall de l’autobús, va regatejar amb mig Gran Bazar i fins i tot va agafar ferris sola! (i això és ser molt autòcton!)
Després va venir tota la meva família: pares, germana, tieta i cosí inclosos. I vam fer exactament el mateix que la setmana anterior, molt variat tot plegat. Això també inclou agafar autobusos durant tres quarts d'hora i tramvies plens plens de gent. A més a més també van aprendre algunes paraules amb turc així que es pot dir que són casi semi-autòctons (un no és 100% autòcton fins que algú li parlar amb turc pel carrer confonent-lo per un veritable autòcton!). De la família no tinc fotos perquè no me les han passades (i sí, és una indirecte).
I ahir va arribar el germà del Pau i parella. Els tenim a tots dos a casa també molt ben acollits (espero, vaja), tant bé que ahir vam sopar tots junts dues fantàstiques plates de peix al forn amb patates i ceba que ens va fer l'Aina. I ara mateix estan tots fent el guiri, aquest cop amb el Pau però!
I això és un breu resum d'aquestes dues últimes setmanes. No oblidar-nos però que segueix plovent (i dic segueix perquè només va parar durant un dia i mig), de manera que l'aigua que era ja un bassal va creixen fins que acabarà sent un llac de manera que en comptes d'anar amb autobusos haurem d'anar amb barca; en qualsevol cas, sempre serà més segur que un Dolmus.
Salutacions a tothom!
I és que aquest octubre portem un mes molt estressant. Perquè tenim visites, moltes visites! Les visites estan bé, fan ambient, porten la Elle, porc i formatges (:D!) i parlen la nostra llengua, tot un detall. Però és cansat tenir visites, perquè clar, vol dir que hem de (tornar a) veure totes "coses que s'han de veure" a Istanbul, que no són poques precisament. Això vol dir que servidora amb una setmana va veure dues vegades el Topkapi, tres el Gran Bazar i va agafar infinits ferris, que està bé, però tenint en compte que a més a més en algun moment hauria d'anar a classe, és cansat.
Així doncs, la primera setmana vam tenir la Marina, que va viure a casa nostra i va fer molt ambient amb grans frases estel·lars i la qual també es mereixeria ara mateix un llibre de "Marina l'autòctona" ja que va passar Akbils amunt i avall de l’autobús, va regatejar amb mig Gran Bazar i fins i tot va agafar ferris sola! (i això és ser molt autòcton!)
Després va venir tota la meva família: pares, germana, tieta i cosí inclosos. I vam fer exactament el mateix que la setmana anterior, molt variat tot plegat. Això també inclou agafar autobusos durant tres quarts d'hora i tramvies plens plens de gent. A més a més també van aprendre algunes paraules amb turc així que es pot dir que són casi semi-autòctons (un no és 100% autòcton fins que algú li parlar amb turc pel carrer confonent-lo per un veritable autòcton!). De la família no tinc fotos perquè no me les han passades (i sí, és una indirecte).
I ahir va arribar el germà del Pau i parella. Els tenim a tots dos a casa també molt ben acollits (espero, vaja), tant bé que ahir vam sopar tots junts dues fantàstiques plates de peix al forn amb patates i ceba que ens va fer l'Aina. I ara mateix estan tots fent el guiri, aquest cop amb el Pau però!
I això és un breu resum d'aquestes dues últimes setmanes. No oblidar-nos però que segueix plovent (i dic segueix perquè només va parar durant un dia i mig), de manera que l'aigua que era ja un bassal va creixen fins que acabarà sent un llac de manera que en comptes d'anar amb autobusos haurem d'anar amb barca; en qualsevol cas, sempre serà més segur que un Dolmus.
Salutacions a tothom!
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Imatges
Pel meu escriptori m'he trobat aquesta foto. És de fa molts dies, parlant amb el Rafa, que està a Chile d'intercanvi. Que ilu!
Aquesta ja no és tan maca. És el missatge del govern turc quan s'intenta accedir a "pàgines prohibides" tipus youtube o elmundo.I això és un "actualitzar per actualitzar". Sus'a gustao'?
dissabte, 9 d’octubre del 2010
El fin de los días (soleados)
Aquest sóc jo en els pròxims dies.A Istambul no fa res més que ploure des de fa 2 dies. Res més. Sense parar. I plou molt, moltíssim.
Fa un parell de dies vam aprofitar per fer una mica de visita al palau de Topkapi. Aquest era l'antic palau de la família reial otomana, un bonic terreny amb vistes al Bòsfor i entrada directa a Santa Sofia.
Aquell va ser l'últim dia que vam tenir sol. I ja no l'hem tornat a veure.
De fet, sempre pensem molt en la Marta, que està a Dinamarca, i en el fred i en el mal temps que patirà. Però veient com estem nosaltres, millor agafem un erasmus allà que són civilitzats i parlen anglès!
Istambul plovent és un desastre. Més del que ja és: el tràfic va el doble de lent i les no-voreres amb múltiples forats tenen mars d'aigua estancada, un perill constant per al teu peu cada-vegada-menys-sec.
He de deixar de parlar de la pluja, perquè és una autèntica depressió. Els mediterranis estem fets per veure el sol i això comença a ser too much...
Parlem de visites: Avui ve la família de la Victòria així que estarà absent els pròxims dies (bieeeen! ^^)
La setmana que ve, mon germà i parella. Bieeeeen! ^^
Ja hem planificat rutes, bastant òbvies, sí, amb tot lo imprescindible per dir que has estat a Istambul però és guai, perquè ja ho hem visitat quasi tot i ens ho coneixem bastant jaaa! som super autòctons :)
Cap gran monument com la Mesquita Blava, Santa Sofia o el palau de Topkapi té secrets muahahaha! i a més comencem a conèixer raconets macus de la ciutat, que ens fa molta gràcia conèixer.
Evidentment, Istambul és un monstre de ciutat. És impossible arribar a conèixer-la bé mai. Però poc a poc ens hi anem fent i la fem nostra...
L'últim dia de sol a Topkapi.divendres, 1 d’octubre del 2010
Pau l'autòcton.
Avui el Pau, o sigui moi, ha anat a pagar la factura del gas. La frase hauria de ser: Pau l'autòcton se'n va a pagar la factura del gas. Al principi no sabia que havia de fer, vam deixar la factura a la taula de la cuina fins ahir a la nit quan em vaig adonar que avui era l'últim dia per pagar. Total, que Pau busca a la web on pagar. L'oficina està a Kadiköy (recordem les lliçons de geografia??) i m'hi trasllado pero buscar-la.
Què ha passat? M'he perdut. O sigui, no, sabia perfectament on era però el meu mapa mental d'on estava l'oficina s'havia esborrat. Així que m'he posat a mirar la factura i he vist en petit un llistat de bancs. M'he ficat al primer que vist i he parlat amb l'únic treballador que parlava un rudimentari anglès. Total, pago i me'n vaig.
Però l'entrada no anava del gas ni de la factura. Sinó de Pau l'autòcton. És una frase invenció de la Quintana. Us enrecordeu del Teo? Teo se'n va al parc, Teo va a l'escola. Doncs el Pau és una subsititució de Teo. És un nom curt i infantil, suitable per l'ocasió.
Total, que la versió Pau l'autòcton retransmet la integració cultural del Pau a Istambul. Exemples:
- Pau l'autòcton para l'autobús al mig del carrer i hi puja en marxa
- Pau l'autòcton paga la factura del gas.
- Pau l'autòcton treu diners davant d¡un homeless.
- A Pau l'autòcton un home a l'autobús li explica un secret.
- Pau l'autòcton busca els busos per anar a la Universitat.
- Pau l'autòcton aprèn turc.
- Pau l'autòcton fa cua per la burocràcia turca.
I coses d'aquest estil. És molongui. Així sabem que Pau l'autòcton es va integrant cada cop més en la difícil cultura turca... i és genial.
PD. El dia que Pau l'autòcton vagi a resar 5 cops al dia ja no us farà tanta gràcia eh!
Què ha passat? M'he perdut. O sigui, no, sabia perfectament on era però el meu mapa mental d'on estava l'oficina s'havia esborrat. Així que m'he posat a mirar la factura i he vist en petit un llistat de bancs. M'he ficat al primer que vist i he parlat amb l'únic treballador que parlava un rudimentari anglès. Total, pago i me'n vaig.
Però l'entrada no anava del gas ni de la factura. Sinó de Pau l'autòcton. És una frase invenció de la Quintana. Us enrecordeu del Teo? Teo se'n va al parc, Teo va a l'escola. Doncs el Pau és una subsititució de Teo. És un nom curt i infantil, suitable per l'ocasió.
Total, que la versió Pau l'autòcton retransmet la integració cultural del Pau a Istambul. Exemples:
- Pau l'autòcton para l'autobús al mig del carrer i hi puja en marxa
- Pau l'autòcton paga la factura del gas.
- Pau l'autòcton treu diners davant d¡un homeless.
- A Pau l'autòcton un home a l'autobús li explica un secret.
- Pau l'autòcton busca els busos per anar a la Universitat.
- Pau l'autòcton aprèn turc.
- Pau l'autòcton fa cua per la burocràcia turca.
I coses d'aquest estil. És molongui. Així sabem que Pau l'autòcton es va integrant cada cop més en la difícil cultura turca... i és genial.
PD. El dia que Pau l'autòcton vagi a resar 5 cops al dia ja no us farà tanta gràcia eh!
dijous, 30 de setembre del 2010
La Universitat (o el retorn a l'institut)
Hola a tothom,
Avui torno a ser la Victòria perquè després del desastre que em va fer l'Aina a les ungles (cal dir q el material no ajudava gaire, però bueno) he decidit q millor em poso a escriure jo directament.
Aquesta setmana hem començat les classes en serio, les classes havien començat, però com que no ens podíem matricular fins aquest dilluns (tot molt lògic) no sabíem quines assignatures faríem definitivament, per tan, no vam començar a anar-hi fins dilluns.
La nostra Universitat (la del Pau i meva) és un campus enorme que està al peu d'una muntanya. Té nosequans edificis i tot fa pujada i baixada, de manera que només entrar la idea és agafar un shuttle bus que ens acosti fins a la nostra facultat, que està just darrera de la primera pujada. A la foto següent podeu veure la pujada que ens referim, la nostra facultat a l'esquerra, el dens bosc que tenim darrera i l'autobús de col·le en qüestió:
Però lu de l'institut no ho deia per l'autobús rollo Simpsons (que també) sinó pel comportament de la gent a classe. Cal dir que hi han hagut classes més o menys series, però a la resta la gent hi va amb molt de morro, com si no l'interessés res del que els expliquen i els estiguessin obligant a estar allà. Fins aquí tot normal, però el problema és que ho demostrin a classe! Vull dir que es posin a jugar amb el mòbil, parlin entre ells en veu alta o facin "fiu fiu" quan surt una foto d'una noia en un anunci a classe ¬¬
I el pitjor de tot? Paguen molts (però molts) diners per anar a aquesta Uni i la cuiden fatal.. Guixen les taules i tot està a punt de caure a trossos, per dir-vos que no tenen ni projector i van amb transparències..! Això sí, la foto del Papà està ben cuidada (i a dalt de la muntanya com en cada classe, perquè no se'ns oblidi mai):
Resumit, que després de viure aquesta fantàstica experiència, dimarts vam decidir que ens havia de tocar l'aire i vam anar a passejar pel port a la posta de sol. Ens vam prendre unes cerveses amb unes alemanyes i el francès i a les 11 vam tornar a casa per dormir les nostres 8 horetes. Ahir, havent aconseguit un full que acredités que sóm estudiants perquè lu del carnet no té futur, vam anar a Europa a fer-nos la Museum Card d'estudiants i amb la motivació de poder entrar a Santa Sofía per només 5€ vam decidir fer-hi la primera visita (de moltes altres futures ja que amb aquesta targeta podem entrar sempre tants cops com vulguem a molts museus durant un any, i només per 5€!). A sota us deixo les fotos de la nostra vida semi-autòctona i les cares de felicitat.
Avui torno a ser la Victòria perquè després del desastre que em va fer l'Aina a les ungles (cal dir q el material no ajudava gaire, però bueno) he decidit q millor em poso a escriure jo directament.
Aquesta setmana hem començat les classes en serio, les classes havien començat, però com que no ens podíem matricular fins aquest dilluns (tot molt lògic) no sabíem quines assignatures faríem definitivament, per tan, no vam començar a anar-hi fins dilluns.
La nostra Universitat (la del Pau i meva) és un campus enorme que està al peu d'una muntanya. Té nosequans edificis i tot fa pujada i baixada, de manera que només entrar la idea és agafar un shuttle bus que ens acosti fins a la nostra facultat, que està just darrera de la primera pujada. A la foto següent podeu veure la pujada que ens referim, la nostra facultat a l'esquerra, el dens bosc que tenim darrera i l'autobús de col·le en qüestió:
I el pitjor de tot? Paguen molts (però molts) diners per anar a aquesta Uni i la cuiden fatal.. Guixen les taules i tot està a punt de caure a trossos, per dir-vos que no tenen ni projector i van amb transparències..! Això sí, la foto del Papà està ben cuidada (i a dalt de la muntanya com en cada classe, perquè no se'ns oblidi mai):
Resumit, que després de viure aquesta fantàstica experiència, dimarts vam decidir que ens havia de tocar l'aire i vam anar a passejar pel port a la posta de sol. Ens vam prendre unes cerveses amb unes alemanyes i el francès i a les 11 vam tornar a casa per dormir les nostres 8 horetes. Ahir, havent aconseguit un full que acredités que sóm estudiants perquè lu del carnet no té futur, vam anar a Europa a fer-nos la Museum Card d'estudiants i amb la motivació de poder entrar a Santa Sofía per només 5€ vam decidir fer-hi la primera visita (de moltes altres futures ja que amb aquesta targeta podem entrar sempre tants cops com vulguem a molts museus durant un any, i només per 5€!). A sota us deixo les fotos de la nostra vida semi-autòctona i les cares de felicitat.
Posta de sol a Kadiköy de dimarts al vespre
La nostra cara de felicitat al tenir la Museum Card i
les vistes de la Mezquita Azul des de Santa Sofía
diumenge, 26 de setembre del 2010
Viure a Turquia
Avui sóc el Pau, però em recita la Victòria que no pot escriure perquè l'Aina li pinta les ungles.
Avui farem un recull del que significa viure a Turquia.
1. Viure a Turquia significa que has de saber turc. Ningú parla anglès i qui el parla creu que ho fa.
2. Viure a Turquia vol dir que no tens noció del temps, o la tens però és inútil.
3. Viure a Turquia vol dir que vas perdre la percepció de l'espai vital en el moment que vas entrar a l'aeroport.
4. Viure a Turquia significa que els productes són Halal, és a dir, oblida't del porc.
5. Viure a Turquia significa que un dia normal esdevé això:
DIA NORMAL:
T'aixeques molt d'hora, calcules hora i mitja mínim per arribar a qualsevol lloc. Agafes un autobus, que creus que té un recorregut establert, però és mentida. Els preus no són sempre els mateixos. Les portes es tanquen amb una música molt nice, el Für Elise en versió monotono. Fas bíceps intentant no caure amb les estrebades que fot l'autobus esquivantel tràfic cual auto de rally. Si ets dona, els homes et deixaran seure. Ara, tens més punts si portes vel.
Quan el rally Dakar ha acabat, vas a menjar. Qualsevol cosa serà picant; la pasta, la sopa i l'amanida.
Qualsevol instal·lació turca comptaria com a ruïna en un país europeu, és a dir, l'oficina de IETT, la companyia de transport, és un barracó en un pati d'una fàbrica abandonada. Les cues a Turquia no existeixen, no saps mai quan falta tot i que sembla que els propis turcs tenen una sensació general d'estar fent una cua civilitzada.
Viure a Turquia vol dir que mai entendràs les coses, que hauràs de viure amb el google translator per parlar amb el tècnic d'internet i que sempre et donarà la sensació que tothom t'enganya.
en fi.
By the way, (BTW), ara sóc el Pau. Vam anar a la primera Erasmus Party. No està mal, guiris sortits que s'aparellen amb guiris sortides. Una música horrible amb dues hores avançat a l'horari espanyol E.g. A les 23h s'entra al club i a les 2h són les 4h d'Espanya, quan la música es converteix en un so horrible.
Però funny al fin y al cabo :)
Avui farem un recull del que significa viure a Turquia.
1. Viure a Turquia significa que has de saber turc. Ningú parla anglès i qui el parla creu que ho fa.
2. Viure a Turquia vol dir que no tens noció del temps, o la tens però és inútil.
3. Viure a Turquia vol dir que vas perdre la percepció de l'espai vital en el moment que vas entrar a l'aeroport.
4. Viure a Turquia significa que els productes són Halal, és a dir, oblida't del porc.
5. Viure a Turquia significa que un dia normal esdevé això:
DIA NORMAL:
T'aixeques molt d'hora, calcules hora i mitja mínim per arribar a qualsevol lloc. Agafes un autobus, que creus que té un recorregut establert, però és mentida. Els preus no són sempre els mateixos. Les portes es tanquen amb una música molt nice, el Für Elise en versió monotono. Fas bíceps intentant no caure amb les estrebades que fot l'autobus esquivantel tràfic cual auto de rally. Si ets dona, els homes et deixaran seure. Ara, tens més punts si portes vel.
Quan el rally Dakar ha acabat, vas a menjar. Qualsevol cosa serà picant; la pasta, la sopa i l'amanida.
Qualsevol instal·lació turca comptaria com a ruïna en un país europeu, és a dir, l'oficina de IETT, la companyia de transport, és un barracó en un pati d'una fàbrica abandonada. Les cues a Turquia no existeixen, no saps mai quan falta tot i que sembla que els propis turcs tenen una sensació general d'estar fent una cua civilitzada.
Viure a Turquia vol dir que mai entendràs les coses, que hauràs de viure amb el google translator per parlar amb el tècnic d'internet i que sempre et donarà la sensació que tothom t'enganya.
en fi.
By the way, (BTW), ara sóc el Pau. Vam anar a la primera Erasmus Party. No està mal, guiris sortits que s'aparellen amb guiris sortides. Una música horrible amb dues hores avançat a l'horari espanyol E.g. A les 23h s'entra al club i a les 2h són les 4h d'Espanya, quan la música es converteix en un so horrible.
Però funny al fin y al cabo :)
dijous, 23 de setembre del 2010
Alminares/MInaretes
Segurament molts de vosaltres haureu estat en un país musulmà.
Aquesta és la meva primera vegada així que m'han sorprès algunes cosetes.
Primer de tot, la manca de porc. De debò, crec que és el precepte més inútil d'aquesta religió. Assaboriu el fuet, el xoriço, el pernil dolç, la llonganissa, la mortadela, el pernil salat, les hamburgueses... tot, perquè aquí n'hi ha que patim dia a dia per culpa d'això.
Segon, els vels. O les gabardines aquelles que tapen fins els peus i a més el vel. O la combinació extranya de peces de roba amb una samarreta de coll alt a baix i una de tirants i escotarro a dalt. Perquè clar, volen seguir la moda però no volen ensenyar res. I, evidentment, els fantasmes negres dels quals només veus els ulls, la boca i el nas. Ni la barbeta ni les celles. Ni les galtes. Ni les mans. Ni els peus. D'aquests n'hi ben pocs però quan te'ls trobes, espanten. Molt. (Per més referència, veure Persèpolis. Són una definició exacta, són clavades, es mouen d'aquella manera, com si volessin)
Per últim, les mesquites. N'hi ha per tot arreeeeeu. Minaretes per aquí, minaretes per allà. A L'Hospitalet hi ha un carrer Església. Aquí, si hagués d'haver un Cami Sokak (carrer de la Mesquita) n'hi hauria d'haver milers! No pots dir: visc al costat de la mesquita. Perquè des de casa teva pots veure fins a 3 mesquites a prop! Amb els seus minaretes. I canten. A totes hores. De fet, només són cinc cops al dia però no sé... posen la pell de gallina cada cop que els sents. Avui m'he despertat a les 5.50h del matí perquè cantaven i després quan anava a buscar el Dolmus a les 8.30 també cantaven. És estrany. Els sents cantar però ningú hi va, ningú els hi fa cas. Tothom fa vida normal. Estic segur que si un dia no cantessin ningú se n'adonaria però clar, prova tu de fer una llei que impedeixi els minaretes cantar...
Ara, no sé si és que tu acumules les oraciones i les pots fer de cop o si tens un número fixe mensual i les distribueixis com puguis... No he vist ningú deixar la seva feina per anar a resar, això està clar.
Aquesta és la meva reflexió del dia. Ara em posaré a dormir. O em faré el dinar. Bah, que més dóna, estic d'Erasmus.
REACTUALITZO:
Translation of the Call to Prayer
Allah is Most Great x4
I testify that there is no god but Allah x2
I testify that Muhammad is the Messenger of Allah x2
Come to prayer! x2
Come to Salvation! x2
Allah is Most Great x2
There is no god but Allah.
Aquesta és la meva primera vegada així que m'han sorprès algunes cosetes.
Primer de tot, la manca de porc. De debò, crec que és el precepte més inútil d'aquesta religió. Assaboriu el fuet, el xoriço, el pernil dolç, la llonganissa, la mortadela, el pernil salat, les hamburgueses... tot, perquè aquí n'hi ha que patim dia a dia per culpa d'això.
Segon, els vels. O les gabardines aquelles que tapen fins els peus i a més el vel. O la combinació extranya de peces de roba amb una samarreta de coll alt a baix i una de tirants i escotarro a dalt. Perquè clar, volen seguir la moda però no volen ensenyar res. I, evidentment, els fantasmes negres dels quals només veus els ulls, la boca i el nas. Ni la barbeta ni les celles. Ni les galtes. Ni les mans. Ni els peus. D'aquests n'hi ben pocs però quan te'ls trobes, espanten. Molt. (Per més referència, veure Persèpolis. Són una definició exacta, són clavades, es mouen d'aquella manera, com si volessin)
Per últim, les mesquites. N'hi ha per tot arreeeeeu. Minaretes per aquí, minaretes per allà. A L'Hospitalet hi ha un carrer Església. Aquí, si hagués d'haver un Cami Sokak (carrer de la Mesquita) n'hi hauria d'haver milers! No pots dir: visc al costat de la mesquita. Perquè des de casa teva pots veure fins a 3 mesquites a prop! Amb els seus minaretes. I canten. A totes hores. De fet, només són cinc cops al dia però no sé... posen la pell de gallina cada cop que els sents. Avui m'he despertat a les 5.50h del matí perquè cantaven i després quan anava a buscar el Dolmus a les 8.30 també cantaven. És estrany. Els sents cantar però ningú hi va, ningú els hi fa cas. Tothom fa vida normal. Estic segur que si un dia no cantessin ningú se n'adonaria però clar, prova tu de fer una llei que impedeixi els minaretes cantar...
Ara, no sé si és que tu acumules les oraciones i les pots fer de cop o si tens un número fixe mensual i les distribueixis com puguis... No he vist ningú deixar la seva feina per anar a resar, això està clar.
Aquesta és la meva reflexió del dia. Ara em posaré a dormir. O em faré el dinar. Bah, que més dóna, estic d'Erasmus.
REACTUALITZO:
Translation of the Call to Prayer
Allah is Most Great x4
I testify that there is no god but Allah x2
I testify that Muhammad is the Messenger of Allah x2
Come to prayer! x2
Come to Salvation! x2
Allah is Most Great x2
There is no god but Allah.
dissabte, 18 de setembre del 2010
Crucero Erasmus!
Primer de tot, diré que no podré escriure massa estona perquè estic molt marejat. No és que tingui ganes de potar, però haver d'agafar dos ferris de 30 min cadascun i un crucero d'hora i mitja anada i hora i mitja la tornada, deixa el cap molt marejat i amb una sensació de que el món, el sofà i l'ordinador es mouen en un vaivén continuo mientras nuestro pelo es acariciado por la suave brisa marina que trae los aromas más profundos del Bósforo, la auténtica esencia del Estambul moderno y de antaño, com diria l'escriptor de la Lonely Planet, que és un poeta frustrat que ha aconseguit el chollo de viatjar i escriure cursilades per les que li pagaran un sou desmesurat (tenint en compte que treballa poc i només fa merda).
Doncs això. Ens hem trobat a la comissió Erasmus downstairs, és a dir, al primer pis i hem marxat junts cap a Kadiköy (introducció a la geografia istambulenca), que és el port d'Àsia.
Agafem el ferri fins a Eminönü el port europeu de la banda esquerra del Golden Corn, allà on està Santa Sofia i els bazars. Total, que a Eminönü agafem el cruise/crucero del Bosphorus/Bòsfor. Erem tots plegats una colla de guiris que no ens aguantavem les ganes de fer el guiri i rossos rossíssims. Jo, que sóc poc ros, m'he sentit malament per contribuir a fer el grup més guiri...
Hem conegut una polaca, altrament dit polonesa, que era sumament pesada. La Victòria i jo no l'hem pogut suportar i l'Aina i la Sònia eren massa bones persones per dir-li que era una pesada! Però ens ha pogut la sang espanyola i hem fugit d'ella en quant hem arribat a port i l'hem endinyat a les alemanyes, massa bones per dir-li res.
A més, les meves nenes, especially la Victòria, s'han lligat un cambrer que els hi ha reduit el preu de la crèpe/waffle que s'han pres per berenar.
Qué má'?
També hi havia un castell que no era res, que estava a prendre per cul per una pujada immensa i que pensaves, no s'acaba mai. tal cual.
I què més ha passat?
Que l'Aina ja s'ha tirat a sobre els italians! És dir-li: mira, aquells són italians, et gires i quan la veus li està preguntant que on viuen. Ja ho tenim! I res. Hem odiat l'alemanya guarra, que es refrega amb tot home vivent i hem fugit, més, de la polaca.
Ara, estem a casa la Victòria i jo perquè estem reventats i la Sònia i l'Aina s'han anat de farranda a Kadiköy amb el murciano i unes alemanyes. Però això és una altra història.
Les meves nenes al poble maco, a mig camí de pujar al castell lleig
Doncs això. Ens hem trobat a la comissió Erasmus downstairs, és a dir, al primer pis i hem marxat junts cap a Kadiköy (introducció a la geografia istambulenca), que és el port d'Àsia.
Agafem el ferri fins a Eminönü el port europeu de la banda esquerra del Golden Corn, allà on està Santa Sofia i els bazars. Total, que a Eminönü agafem el cruise/crucero del Bosphorus/Bòsfor. Erem tots plegats una colla de guiris que no ens aguantavem les ganes de fer el guiri i rossos rossíssims. Jo, que sóc poc ros, m'he sentit malament per contribuir a fer el grup més guiri...
Hem conegut una polaca, altrament dit polonesa, que era sumament pesada. La Victòria i jo no l'hem pogut suportar i l'Aina i la Sònia eren massa bones persones per dir-li que era una pesada! Però ens ha pogut la sang espanyola i hem fugit d'ella en quant hem arribat a port i l'hem endinyat a les alemanyes, massa bones per dir-li res.
A VER, que més hem fet... hem vist el Mar Negre. He decidit que era el lloc més llunyà que havia estat mai de casa. Ho sento, no he creuat mai l'Atlàntic. Al poblet, que no era un poblet perquè ENCARA era Istambul, hi havia casetes de pescadors molt mones i uns restaurants amb menus fixes de 15TL de molt peix fregit molt bons.
Taxán! Això és l'entrada al Mar Negre
Taxán! Això és l'entrada al Mar NegreA més, les meves nenes, especially la Victòria, s'han lligat un cambrer que els hi ha reduit el preu de la crèpe/waffle que s'han pres per berenar.
Qué má'?
També hi havia un castell que no era res, que estava a prendre per cul per una pujada immensa i que pensaves, no s'acaba mai. tal cual.
I què més ha passat?
Que l'Aina ja s'ha tirat a sobre els italians! És dir-li: mira, aquells són italians, et gires i quan la veus li està preguntant que on viuen. Ja ho tenim! I res. Hem odiat l'alemanya guarra, que es refrega amb tot home vivent i hem fugit, més, de la polaca.
Ara, estem a casa la Victòria i jo perquè estem reventats i la Sònia i l'Aina s'han anat de farranda a Kadiköy amb el murciano i unes alemanyes. Però això és una altra història.
Les meves nenes al poble maco, a mig camí de pujar al castell lleigdimecres, 15 de setembre del 2010
Comença la rutina
Què creieu, que això moria? no! arriba super pau amb 10 minuts per perdre actualitzant el bloc. Actually, m'haig de fer el dinar i després anar a classe, però em fa so much mandra...
Resum:
La Sònia i l'Aina ja han arribat, he passat a viure amb l'Aina al mateix flat i la Sònia i la Victòria a l'altre. Hem fet mudances, hem fet que l'habitació gran d'aquest pis fos un living room i que el living d'abans fos la meva habitació. Tinc l'armari al living, però, who cares? Això és can pixa.
La Victòria ha començat el curs de turc a l'altre cul del món. En principi li tocava a ella actualitzar perquè tenia many things a dir però mira, no actualitzava i m'he decidit posar. La seva vida dóna per moltes anècdotes (amb una hora i mitja de viatge, imagineu-vos. és com anar fins a Vic cada dia...) però acaba tant cansada que no pot ni explicar-les. Això sí, aprèn molt.
La Sònia i l'Aina tenen universitat (Maltepe University) in the middle of the mountain, que la UAB se queda corta, us ho asseguro. Tenen un zoo, imagineu-vos. L'altra cosa és que no sabiem si existia realment ni com arribarien, però sembla ser que és tot possible.
Jo hauria de començar a anar a classes amb normalitat. De fet, avui he fet campana d'Online Media per anar al curs de turc de la uni. Però per la tarda aniré a Communication Ethics, I promise.
El turc és un idioma interessant i extremadament difícil. Es basa en sufixos. I fot-li sufixos a la cosa que es queda curta. Ara en teoria sé dir: El Pau és a Istambul. Seria algo així com "Pau Istanbul'da" tenint en compte que el 'da es posa d'acord si la última vocal de l'altra paraula és front o back vowel (sinó és 'de) i de si la última consonant no és una excepció, que llavors seria 'ta. O 'te. Vaja, que hi ha un munt de variacions.
A todo esto, sumale que la classe és en anglès! Coi! Aprèn turc en anglès. És molt xungo. Però "ben iyiyim". Que crec que significa "estic bé".
Tot sigui pels crèdits de lliure elecció.
I me'n vaig a dinar, que a les 14h tinc classe i m'haig de fer el dinar i tot el que comporta viure sol.
Resum:
La Sònia i l'Aina ja han arribat, he passat a viure amb l'Aina al mateix flat i la Sònia i la Victòria a l'altre. Hem fet mudances, hem fet que l'habitació gran d'aquest pis fos un living room i que el living d'abans fos la meva habitació. Tinc l'armari al living, però, who cares? Això és can pixa.
La Victòria ha començat el curs de turc a l'altre cul del món. En principi li tocava a ella actualitzar perquè tenia many things a dir però mira, no actualitzava i m'he decidit posar. La seva vida dóna per moltes anècdotes (amb una hora i mitja de viatge, imagineu-vos. és com anar fins a Vic cada dia...) però acaba tant cansada que no pot ni explicar-les. Això sí, aprèn molt.
La Sònia i l'Aina tenen universitat (Maltepe University) in the middle of the mountain, que la UAB se queda corta, us ho asseguro. Tenen un zoo, imagineu-vos. L'altra cosa és que no sabiem si existia realment ni com arribarien, però sembla ser que és tot possible.
Jo hauria de començar a anar a classes amb normalitat. De fet, avui he fet campana d'Online Media per anar al curs de turc de la uni. Però per la tarda aniré a Communication Ethics, I promise.
El turc és un idioma interessant i extremadament difícil. Es basa en sufixos. I fot-li sufixos a la cosa que es queda curta. Ara en teoria sé dir: El Pau és a Istambul. Seria algo així com "Pau Istanbul'da" tenint en compte que el 'da es posa d'acord si la última vocal de l'altra paraula és front o back vowel (sinó és 'de) i de si la última consonant no és una excepció, que llavors seria 'ta. O 'te. Vaja, que hi ha un munt de variacions.
A todo esto, sumale que la classe és en anglès! Coi! Aprèn turc en anglès. És molt xungo. Però "ben iyiyim". Que crec que significa "estic bé".
Tot sigui pels crèdits de lliure elecció.
I me'n vaig a dinar, que a les 14h tinc classe i m'haig de fer el dinar i tot el que comporta viure sol.
diumenge, 12 de setembre del 2010
Primer diumenge a la turca
I plou. Bastant. El qual ens inhabilita per sortir al carrer i fer coses com comprovar com pot arribar la Victòria al curs de turc en menys de 2h o veure com es desenvolupen les eleccions del referèndum turc, del qual encara no tenim una idea clara de sobre què es refereix. La Victòria està llegint ara un article sobre què significa. És de La Vanguardia, crec. Anteriorment ja haviem analitzat un article de El País que no deia gens què passava... By the way, El Mundo també està prohibit a Turquia. Així per saber-ho.
Per fi La Vanguardia ens explica més o menys que està passant en aquets país que plou.
Curiositats d'avui. He descobert que el canal per cable arriba als 1000 canals, he descobert canals X àrabs, lo cual me ha turbado, i el minaret ens ha despertat a les 6 del matí. I ens culturitzem. Ens culturitzem molt. Perquè no tenim res més a fer. Llegim diaris online, mirem blogs o catàlegs de roba, com la Victòria ara. També mirem els nostres dos canals en anglès subtitulat en turc que de tant fan programació en turc. Com el show de l'Ellen Degeneres. En turc. Com és pot doblar un programa d'actualitat americana? Al turc? També ens ho preguntem.
Ara la Victòria parla de suicidis i de que una persona es suicida al món cada 40 segons.
En fi, que no sabem què fer, potser ens plantegem picar les veïnes en algun moment del dia. Per relacionar-nos. I tal. I perquè demà haig d'anar sol a la uni amb elles. I clar, estarà bé saber de què parlar. Oi?
Per fi La Vanguardia ens explica més o menys que està passant en aquets país que plou.
Curiositats d'avui. He descobert que el canal per cable arriba als 1000 canals, he descobert canals X àrabs, lo cual me ha turbado, i el minaret ens ha despertat a les 6 del matí. I ens culturitzem. Ens culturitzem molt. Perquè no tenim res més a fer. Llegim diaris online, mirem blogs o catàlegs de roba, com la Victòria ara. També mirem els nostres dos canals en anglès subtitulat en turc que de tant fan programació en turc. Com el show de l'Ellen Degeneres. En turc. Com és pot doblar un programa d'actualitat americana? Al turc? També ens ho preguntem.
Ara la Victòria parla de suicidis i de que una persona es suicida al món cada 40 segons.
En fi, que no sabem què fer, potser ens plantegem picar les veïnes en algun moment del dia. Per relacionar-nos. I tal. I perquè demà haig d'anar sol a la uni amb elles. I clar, estarà bé saber de què parlar. Oi?
dissabte, 11 de setembre del 2010
divendres, 10 de setembre del 2010
Moltes alemanyes vegetarianes a Istanbul
Bona nit a tothom,
Avui he anat amb el grup d'Erasmus de la Uni a visitar Europa (altre cop, sí). Però aquest cop "només" hem visitat (altre cop) la torre de Gàlata, el carrer de botigues, Taksim i finalment hem baixat fins al port de Kabataç, al Palau de Dolmabçe.
Per si això no fos suficientment cansat (que ho és, ja us vaig parlar de les distàncies ahir), el pitjor de tot és estar parlant amb anglès durant tantes hores. Practiques molt i això és fantàstic, però, almenys jo, acabo mentalment esgotada. A més a més tothom és alemany, hi ha alguns holandesos i alguns altres països, però els alemanys són la norma. Alemanyes en concret. I vegetarianes (molt fàcil tenint en compte q en aquest país només en prenen kebabs...). So nice, cal dir-ho, però és divertit veure com allà on van fan d'alemanyes, tipus pujar a un ferri i no entendre com pot ser que la barana estigui trencada, que la gent tiri la brossa al mar o que creuin el carrer en vermell. No ho poden entendre, i el més bo de tot és que s'ho passen genial fent-ho, com nens petits que trenquen les normes. Són un encant de veritat :)
Després de deixar el grup gran, ens en hem anat uns quans a prendre un té a un bar d'allà "al costat" (posa-li 15 minuts caminant sempre). Hem estat parlant molt, tot molt nice, so cute, and "Barcelona is great!" i aquestes coses que passen. A més a més hem estat molt entretinguts perquè hi ha un referèndum a la ciutat diumenge i hi havia manifestacions i tenderetes dels partits a favor i en contra. He intentat averiguar sobre què era el referèndum i m'ha semblat entendre que era a favor o en contra que els constructors i els treballadors del metro els pagués l'estat o no; m'ha semblat entendre, repeteixo, potser llegiu al diari una cosa totalment diferent (llavors m'envieu un mail explicant-ho, please).
Un cop hem acabat el cafè eren les 6 i calia, obviament, sopar. Com no se m'havia acudit? És el que té anar amb alemanyes... Total que hem agafat el ferry de tornada a casa i després un autobús assesí durant uns 3/4 d'hora per arribar a casa. D'aquí hem anat a sopar a un restaurant que està obert 24h i ens hem pres una fantàstica Ezo Gelin Çorbasi (sopa de llenties) i una Lahmacun Kasarli (pizza turca amb formatge). I el sopar de 5 ens ha costat exactament 21 TYL, que són uns 10€!
I finalment ara me n'aniré a dormir perquè demà tenim excursió a Bursa i el metting point és a les 6 am, o sigui q encara que a les 21:30 estigui dormint només serà per 7 hores :S En fi, espero que valgui la pena!
Un petó a tots/es!
Victòria
PD: Hi ha més anèctodes per explicar, però el meu cervell està comensant a pensar en anglès i no pot ser bo, així que simplement descansaré molt i crec q faré un post especial de curiositats!
Avui he anat amb el grup d'Erasmus de la Uni a visitar Europa (altre cop, sí). Però aquest cop "només" hem visitat (altre cop) la torre de Gàlata, el carrer de botigues, Taksim i finalment hem baixat fins al port de Kabataç, al Palau de Dolmabçe.
Per si això no fos suficientment cansat (que ho és, ja us vaig parlar de les distàncies ahir), el pitjor de tot és estar parlant amb anglès durant tantes hores. Practiques molt i això és fantàstic, però, almenys jo, acabo mentalment esgotada. A més a més tothom és alemany, hi ha alguns holandesos i alguns altres països, però els alemanys són la norma. Alemanyes en concret. I vegetarianes (molt fàcil tenint en compte q en aquest país només en prenen kebabs...). So nice, cal dir-ho, però és divertit veure com allà on van fan d'alemanyes, tipus pujar a un ferri i no entendre com pot ser que la barana estigui trencada, que la gent tiri la brossa al mar o que creuin el carrer en vermell. No ho poden entendre, i el més bo de tot és que s'ho passen genial fent-ho, com nens petits que trenquen les normes. Són un encant de veritat :)
Després de deixar el grup gran, ens en hem anat uns quans a prendre un té a un bar d'allà "al costat" (posa-li 15 minuts caminant sempre). Hem estat parlant molt, tot molt nice, so cute, and "Barcelona is great!" i aquestes coses que passen. A més a més hem estat molt entretinguts perquè hi ha un referèndum a la ciutat diumenge i hi havia manifestacions i tenderetes dels partits a favor i en contra. He intentat averiguar sobre què era el referèndum i m'ha semblat entendre que era a favor o en contra que els constructors i els treballadors del metro els pagués l'estat o no; m'ha semblat entendre, repeteixo, potser llegiu al diari una cosa totalment diferent (llavors m'envieu un mail explicant-ho, please).
Un cop hem acabat el cafè eren les 6 i calia, obviament, sopar. Com no se m'havia acudit? És el que té anar amb alemanyes... Total que hem agafat el ferry de tornada a casa i després un autobús assesí durant uns 3/4 d'hora per arribar a casa. D'aquí hem anat a sopar a un restaurant que està obert 24h i ens hem pres una fantàstica Ezo Gelin Çorbasi (sopa de llenties) i una Lahmacun Kasarli (pizza turca amb formatge). I el sopar de 5 ens ha costat exactament 21 TYL, que són uns 10€!
I finalment ara me n'aniré a dormir perquè demà tenim excursió a Bursa i el metting point és a les 6 am, o sigui q encara que a les 21:30 estigui dormint només serà per 7 hores :S En fi, espero que valgui la pena!
Un petó a tots/es!
Victòria
PD: Hi ha més anèctodes per explicar, però el meu cervell està comensant a pensar en anglès i no pot ser bo, així que simplement descansaré molt i crec q faré un post especial de curiositats!
dijous, 9 de setembre del 2010
El concepte distància curta
Hola a tots / es de nou,
Victòria al habla. Llegint l'entrada d'ahir del Pau he opinat que semblava tot més fàcil del que realment havia estat, per la simple raó que vam explicar que havíem fet un munt de coses però no com de lluny estàven les coses unes de les altres.
I és que en aquesta cituat un perd la noció de les distàncies. Perquè us pugueu situar també en un futur us he fet un crokis (en Paint, sí, no tinc Photoshop aquí) amb els llocs comuns on anem i de les distàncies que hi ha entre un lloc i l'altre:
I aquest segon crokis us el poso perquè veieu l'excursió que vam fer l'altre dia per anar fins al Carrefour. Ho admitim, vam tornar amb taxi, però és que el GoogleMaps diu que calen 16 minuts per fer aquest trajecte, llàstima que no compti en que les voreres són innexistens, els semàfors també i que ell deu anar en patinet, perquè us asseguru jo que a peu nosaltres ens hi vam estar més de un quart d'hora i això que vam passar per dins! (no del Carrefour sinó del centre industrial en general - tallant el que es veu en gris com si diguessim).
Com a anècdota del viatge de tornada amb taxi amb totes les bosses, dir que hi habia un embós en un carrer i el taxista no se li va acudir altra cosa que passar per dins una gasolinera, creuar-la i tornar al carrer principal. Molt normal. Ah, recordar que els cinturons de seguretat no saben què volen dir. Repeteixo, cada cop que arribem sans i estalvis a casa ens ho hem de prendre com un dia de vida més.
En fi, ara que ja teniu més o menys una idea del que és aquesta inmensa ciutat, podreu seguir millor les futures cròniques.
Fins després!
Victòria.
Victòria al habla. Llegint l'entrada d'ahir del Pau he opinat que semblava tot més fàcil del que realment havia estat, per la simple raó que vam explicar que havíem fet un munt de coses però no com de lluny estàven les coses unes de les altres.
I és que en aquesta cituat un perd la noció de les distàncies. Perquè us pugueu situar també en un futur us he fet un crokis (en Paint, sí, no tinc Photoshop aquí) amb els llocs comuns on anem i de les distàncies que hi ha entre un lloc i l'altre:
- Per começar podeu veure que vivim a Àsia, bastant lluny del Bòsfor on, amb un autobús suicida, estem aproximadament amb 3/4 d'hora al lloc on podem agafar el ferri per anar a Europa (Kadiköy).
- A la dreta de casa nostra hi ha la Universitat. Sí, sembla que està aprop, però és mentida! Bé, amb un dolmus hi arribem en menys de 10 minuts, però el factor risc és tan elevat que sembla una eternitat, són 15 minuts en total on la teva vida corre perill continuo.
- I a l'esquerra de tot tenim el lloc on servidora farà el curs de turc els pròxims 15 dies. Com hi arribaré? Ho descobrirem (espero) en un altre capítol...
Com a anècdota del viatge de tornada amb taxi amb totes les bosses, dir que hi habia un embós en un carrer i el taxista no se li va acudir altra cosa que passar per dins una gasolinera, creuar-la i tornar al carrer principal. Molt normal. Ah, recordar que els cinturons de seguretat no saben què volen dir. Repeteixo, cada cop que arribem sans i estalvis a casa ens ho hem de prendre com un dia de vida més.
En fi, ara que ja teniu més o menys una idea del que és aquesta inmensa ciutat, podreu seguir millor les futures cròniques.
Fins després!
Victòria.
dimecres, 8 de setembre del 2010
Tres dies, dos depressions.
Portem 3 dies a Istambul, una ciutat locura locuríssima.
Arribem dilluns 6 a Sabiha Gokcen, l'aeroport d'Àsia. Agafem un senyor taxi que no sabia on havia de dur-nos, para cada 2x3 a preguntar a la gent on ha d'anar. Recull un home que el guia. La Victòria i jo, cagadíssims. Per més INRI, la maletassa de la Victòria anava al seient del co-pilot, sense cinturó de seguretat, tal i com anàvem nosaltres.
El tràfic és horrible, la gent gira per direccions prohibides, creua les autopistes a peu, es salta els semàfors i avancen per la dreta. En fi, hem estat a punt de morir masses cops.
Arribem a casa, el pis no existeix, o sí que existeix, però encara està en obres, tot ple de pols i d'obreros, que, of course, no saben parlar anglès.
Deixem les maletes i firmem contracte (a prendre per cul de casa). Ergo, hem de tornar en Dolmus. Els dolmus són una màquina de matar. Un invent de Déu o del Diable per regular la població mundial. Són unes furgonetes-taxi-bus que fan un recorregut establert però que tu pots parar per pujar o baixar que quan et dongui la reial gana. Això sí, no s'atura del tot, redueix la marxa, obre les portes i tu has de saltar a dintre, procurant no morir en l'intent.
Dimarts 7. Anem per primer cop a la uni. Anem amb les veïnes de baix, una alemanya i una turco-holandesa. A la uni mooooooolts alemanys i holandesos d'ascendència turca. Vés, venen a conèixer les seves arrels turques.
Total, després d'això comença el nostre periple administratiu. No podem pertànyer a més d'un departament i ens hem de barallar amb tots ells per tal d'agafar assignatures de tots...
Quan acaba la nostra aventura de 4 hores per una uni enorme decidim que necessitem coses tan útils com paelles, sabó de mans, de plats, de cos o xampú. A part de menjar, òbviament. I anem a comprar.
Després de dos dies SUPER durs, entendreu les nostres depressions i ganes de tornar a casa. I més quan descobrim el primer dia que a Turquia el YouTube està prohibit i Google sofreix boicot (va malament o lent) en coses com google docs o google traductor. You know, una delícia de la llibertat d'expressió.
Avui (dimecres 8) ha estat un dia GUAI. Ens han arreglat el llum de la cuina i hem anat a Europa a fer el guiri. Estava a reventar de gent però hem visitat el Gran Basar, i hem vist per fora Santa Sofia i la Mesquita Blava (Sultanahmet). També hem passejat per Taksim, un barri de botigues, bàsicament.
Divendres farem una excursió Erasmus amb els de la uni i ja entrarem a llocs en serio :)
Avui estem mooooolt cansats per feliços. És el primer dia que estem bé i que no ens ha passat cap desgràcia. Toquem fusta/cap de la Victòria.
Us estima i us troba a faltar,
Pau.
Arribem dilluns 6 a Sabiha Gokcen, l'aeroport d'Àsia. Agafem un senyor taxi que no sabia on havia de dur-nos, para cada 2x3 a preguntar a la gent on ha d'anar. Recull un home que el guia. La Victòria i jo, cagadíssims. Per més INRI, la maletassa de la Victòria anava al seient del co-pilot, sense cinturó de seguretat, tal i com anàvem nosaltres.
El tràfic és horrible, la gent gira per direccions prohibides, creua les autopistes a peu, es salta els semàfors i avancen per la dreta. En fi, hem estat a punt de morir masses cops.
Arribem a casa, el pis no existeix, o sí que existeix, però encara està en obres, tot ple de pols i d'obreros, que, of course, no saben parlar anglès.
Deixem les maletes i firmem contracte (a prendre per cul de casa). Ergo, hem de tornar en Dolmus. Els dolmus són una màquina de matar. Un invent de Déu o del Diable per regular la població mundial. Són unes furgonetes-taxi-bus que fan un recorregut establert però que tu pots parar per pujar o baixar que quan et dongui la reial gana. Això sí, no s'atura del tot, redueix la marxa, obre les portes i tu has de saltar a dintre, procurant no morir en l'intent.
Dimarts 7. Anem per primer cop a la uni. Anem amb les veïnes de baix, una alemanya i una turco-holandesa. A la uni mooooooolts alemanys i holandesos d'ascendència turca. Vés, venen a conèixer les seves arrels turques.
Total, després d'això comença el nostre periple administratiu. No podem pertànyer a més d'un departament i ens hem de barallar amb tots ells per tal d'agafar assignatures de tots...
Quan acaba la nostra aventura de 4 hores per una uni enorme decidim que necessitem coses tan útils com paelles, sabó de mans, de plats, de cos o xampú. A part de menjar, òbviament. I anem a comprar.
Després de dos dies SUPER durs, entendreu les nostres depressions i ganes de tornar a casa. I més quan descobrim el primer dia que a Turquia el YouTube està prohibit i Google sofreix boicot (va malament o lent) en coses com google docs o google traductor. You know, una delícia de la llibertat d'expressió.
Avui (dimecres 8) ha estat un dia GUAI. Ens han arreglat el llum de la cuina i hem anat a Europa a fer el guiri. Estava a reventar de gent però hem visitat el Gran Basar, i hem vist per fora Santa Sofia i la Mesquita Blava (Sultanahmet). També hem passejat per Taksim, un barri de botigues, bàsicament.
Divendres farem una excursió Erasmus amb els de la uni i ja entrarem a llocs en serio :)
Avui estem mooooolt cansats per feliços. És el primer dia que estem bé i que no ens ha passat cap desgràcia. Toquem fusta/cap de la Victòria.
Us estima i us troba a faltar,
Pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)